dimarts, 13 de desembre del 2011

Punset, Buenafuente i la síndrome Vilarasau

L’altre dia vaig estar veient "Les coses de la vida", un programa de la tele que, en dues sessions, havia de fer un repàs de coses interessants sobre la vida, en forma de xerrada informal i distesa entre el presentador i humorista Andreu Buenafuente i l’economista i divulgador científic Eduard Punset.
D’entrada, ja és curiós que un divulgador científic sigui conegut pel gran públic, un fet que només coneixia d’alguns científics com Carl Sagan o Stephen Jay Gould de l'altra banda de l’Atlàntic. En Punset fins i tot té la seva rèplica a Polònia, cosa que l’eleva a un estadi molt particular. És un home intel·ligent, que combina la gràcia de parlar amb tres idiomes a la vegada (un punt a favor del trilingüisme) amb una bonhomia que deixa transpirar per tots els porus de la pell. I en Buenafuente, ja ho sabem, un gran humorista que no ha perdut l’encant amb els anys, amb aquest humor intel·ligent i gens barruer, collita reservada a uns pocs elegits. S’albirava una bona vesprada.
En el primer programa em vaig adormir. No és que m’avorrís, és que anava molt petat.
El segon programa el vaig veure gairebé sencer. M’acabava de despertar en el sofà després de seguir un tros d’una particular pel·lícula amb el Tim Robbins com a protagonista. Abans de tancar la tele vaig fer zapping i em va sortir la parella en qüestió. M’hi vaig posar amb molt d’interès. No em vaig avorrir ni adormir. Vaig estar esperant fins el final a veure si deien alguna cosa d’interessant, però em vaig sentir absolutament decebut. Ja dic que no em vaig avorrir: el presentador té la seva gràcia particular i el savi contesta amb aquella melodia on mans i veu s’acoblen a la perfecció. Però no vaig sentir res d’interessant, de debò. Els temes començaven i es tallaven a mig fer, perquè evidentment estava pensat com a programa per a la gran audiència i no es podia (o no s’havia) d’aprofundir en res. L’audiència mana. El share. Llàstima que això passi també a les televisions públiques finançades, en part, amb els nostres impostos.
El que sí que em va venir al cap és que havent-hi tants aturats en el nostre país, molts d’ells altament qualificats, sempre acabin sortint els mateixos personatges per televisió, ràdio i diaris. Constantment ens els trobem en els diferents mitjans. Són individus que més que probablement tenen la vida solucionada, però que abans de donar oportunitats a noves veus o firmes, que podrien aportar saba nova, segueixen pluriempleant-se en diferents espais (molts d’ells públics) on van repetint els mateixos discursos una vegada i una altra. L’audiència mana. Així, podem veure un Ferran Adrià parlant en programes de futbol (i no precisament sobre les dietes dels futbolistes), ferrusoles i mascós divagant sobre qualsevol cosa (com ara l’olor que fan els homes) en emissores de ràdio, gavaldàs explicant les sensacions de tenir un fill (com si fos l’únic en el món que n’ha tingut un), o tertulians que van saltant entre cadenes radiofòniques o entre programes d’una mateixa cadena. Surten per la tele, participen en espais radiofònics, escriuen columnes, fan anuncis, i fins i tot publiquen algun llibre per sant Jordi. No dic que no tinguin gràcia, no, de fet hi ha gent que els acaba considerant la seva família, qui sap si per manca d’atenció de la pròpia. Però pensava que potser fora bo que repartíssim els escassos recursos econòmics i de promoció social entre més gent i no repetir ad nauseam “les mateixes cares i els mateixos nassos” tal com es queixava Peter Ustinov fent de Neró a Quo Vadis?.
És el que anomeno com a síndrome Vilarasau.

2 comentaris:

  1. Ostres! Novament completament d'acord!
    I tot segueix igual des d'aleshores, no n'aprenem, no?

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras