dijous, 12 de febrer del 2015

Un guia de muntanya (2/3): Clarors

"Com et dius, que no em ve al cap?" "Ignasi". "Ah, sí. Ignasi". "Tu ets el Lluís, oi? Ara t'he reconegut, no has canviat gaire". "Home, mira la panxa que faig!" Exagera. Potser espera que li digui que no n'hi ha per tant, però no ho faig. "I de què treballes?" "Vaig fent cosetes, seguiments d'ocells i..." "Ostres, què bé! No és fàcil poder viure fent el que t'agrada". Es fa el silenci. Les imatges s'amunteguen dins el meu cap...


* * * * * 

Pels matins pujava amb els guardes o amb el personal de la brigada de manteniment. Si no estava de travessa, compartia amb ells l'estona del dinar. Reien de les meves carmanyoles d'amanida. "Has de menjar tall, si no no tiraràs". I vaig posar-me a menjar tall com un descosit. Em vaig passar deu dies sense entendre res del que parlaven. Entre l'escassa vocalització, els accents tancats de la vall, i el lèxic propi de cada poble -Durro, Erill, Taüll, Barruera, Boí...- no en pescava ni una. Però somreia, fent veure que els entenia. A les dues setmanes ja ho pillava tot. Dues setmanes més tard se m'havia enganxat l'accent i part del vocabulari.
Estany Redó. Autor: raul2010

Com que no teníem mòbils (encara no s'havien inventat) duia un walkie-talkie, connectat permanentment a la freqüència dels bombers per si passava alguna cosa greu. Per sort no el vaig haver d'utilitzar gaire. Algun cop, si estava sol i avorrit, escoltava les converses entre els guardes i la brigada. Un dia vaig enganxar-ne una en què utilitzaven un nom que no m'era familiar: Sherpa 2000. Vaig parar l'orella. Parlaven de mi. Es veu que feia dies que m'havien batejat així. I així se'm va quedar. En altres moments i en altres latituds he rebut altres sobrenoms. Aquest m'agradava especialment.

Dels guardes en conservo un molt bon record: el forçut Jaume, en Kim, amb qui vaig tocar la guitarra en algunes ocasions, i sobre tot en Juanito, el guarda més famós d'Aigüestortes, odiat i estimat per igual, però sempre respectat. Tenia dues filles, la Paquita i la Iolanda, dues belleses... Juanito em va explicar que un cop va baixar caminant fins el Camp Nou, creuant mitja Catalunya, per acabar veient un partit del Barça. Em va ensenyar a pujar les muntanyes agafant-me a la cua de les vaques, a baixar les fortes pendents amb el totxet (un pal d'avellaner tractat al foc, resistent i flexible) i a saltar d'una vall a una altra observant per on passaven els isards. "Si veus per on colen vol dir que hi ha un passet per on tu també pots colar". I m'ho vaig creure. I em vaig creure isard. I més d'una i dues vegades em vaig penedir d'haver-ho fet...

No tot era perfecte, és clar. Hi havia un tècnic del parc, una mica més gran que jo, que em va veure com un rival des del primer moment. Tot i ser del territori no tenia molt bona premsa, però tampoc es pot fer molt de cas, ja se sap com som a poble. Es pensava que havia anat al parc a competir pel seu lloc de treball, ell que exercia de biòleg sense ser-ho. Malgrat deixar clares les meves expectatives, crec que no el vaig saber convèncer ni tranquil·litzar. Mai no va estar un bon suport, mai un bon company. Em tractava amb correcció, sí, però amb fredor manifesta.

Un grup de cavalls pasturava durant tot l'estiu lliurement pel parc. Ens coneixíem de cada dia de passar. Quan em veien s'acostaven a veure si els donava alguna cosa i gairebé sempre acabaven amb alguna galeta o una poma. La matriarca del grup era una euga enorme de color marró vermellós. Un dia, jo guiava un parell de famílies cap a l'estany Redó. Els nens van veure els cavalls i van córrer cap a ells. Em vaig acostar al grup, però aquell dia no estava pendent dels cavalls sinó dels nens. No sé si va ser perquè no li feia cas o perquè no li duia berenar però la matriarca, sense avís previ, em va donar l'esquena i va llençar les dues potes cap a mi. Vaig rebre una de les coces directament al mig de la cuixa. Em podia haver trencat el fèmur però només em va deixar un immens hematoma amb la forma de la peülla, que va anar canviant de colors al llarg de dues o tres setmanes. L'euga va rebre una bona pallissa del meu totxet. Havia d'aprendre que no podia fer això amb impunitat. Em vaig quedar esgarrifat de pensar que si en comptes de rebre jo hagués rebut un dels menuts que anava amb mi, el resultat hauria estat molt pitjor...

Perdiu blanca (Lagopus muta). Autor: Tim Bowman

Els dies que no tenia grup acostumava a pujar a nous cims o a descobrir altres itineraris. Les muntanyes del parc són impressionants! Un dia vaig voler enfilar-me fins els estanys de Bestús. Per estalviar-me una llarga volta vaig decidir pujar pel dret, des de l'estany Redó. Feia un circ de parets molt verticals i, segurament, no vaig calcular-ho prou bé. A mitja pujada, grimpant amb les quatre potes, vaig relliscar i em vaig quedar penjat d'una mà. Només van ser uns segons, fins que vaig trobar una pedra per agafar-me amb l'altra mà, i poder apuntalar els peus. Tot molt ràpid, però es veu que vaig fer soroll en picar contra les roques perquè unes desenes de metres més amunt, separats de mi per una immensa roca, vaig veure dos excursionistes que em miraven amb cara d'espant i em preguntaven si estava bé. Estava bé. Vaig aixecar una mà, amb el polze amunt, fent ok. Vam seguir camins diferents. A la tarda, quan vaig tornar a la caseta dels guardes, els vaig trobar parlant amb dos excursionistes que els explicaven no sé què d'un sonat que pujava per una paret i que van pensar que es matava. No em van reconèixer i jo em vaig fer el llonguis. M'havia jugat el físic, i no va ser l'únic cop.

El dia del meu sant, per celebrar-ho, vaig enfilar-me dalt d'un pic que encara no havia trepitjat. A pocs metres del cim la muntanya em va oferir un regal: una perdiu blanca! Era la primera vegada que en veia una. Duia la càmera a la motxilla i vaig pensar a treure-la però no ho vaig fer. Volia gaudir la perdiu i sabia que si em movia marxaria. Ens vam estar mirant una estona, uns vint segons. Em va semblar que m'agraïa la meva discreció.

* * * * * 


Quan vaig abandonar les muntanyes, sense girar el cap, vaig deixar enrere molt bones persones, però els vaig prendre una part del seu esguard que encara conviu amb mi...

16 comentaris:

  1. Veig que ets amic dels ocells però dels cavall no gaire :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo ho vaig intentar, ja, però mira, no sempre s'aconsegueix fer-se amic dels que un vol...

      Elimina
  2. Sembla que estiguis escrivint les teves memòries...

    Segueixo pensant que has tingut una vida emocionant, plena de coses interessants. Probablement sempre ens semblen més interessants les coses que han fet els altres que les nostres, però sentir-les és com sentir una història, i la nostra la tenim molt vista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho comentàvem amb la Carme al primer post. No vaig parir així l'entrada però és cert que de vegades he pensat que amb el temps perdré els records de coses que se'm difuminaran i aquesta anècdota de la piscina m'ha fet retrobar-me amb el passat i sí, suposo que tenen un regust de memòries.

      Pel que fa a la vida emocionant amb coses interessants és una mica sobrevalorat. No vull dir que no les hagi tingut però de vegades és més com les vivim aquestes situacions que les situacions en elles mateixes. Gaudir de petites coses et permet gaudir doblement les més "emocionants" o "interessants". Però estic segur que tothom les té. Ja t'ho deia en un altre moment que de vegades el que ens diferencia és un cert "exotisme" o l'"anormalitat" de la feina que un fa, però en realitat hi ha coses molt properes per a altres ens poden semblar "exòtiques"...

      Elimina
  3. Sí que sembla que estiguis escrivint les teves memòries... A mi m'agrada llegir-les. Que dolents que poden ser els animals, de vegades, no? Després de donar-li pomes i galetes....

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Records de la primera joventut" en podríem dir, no? Però no pateixis, només és aquesta història perquè el detonant de la piscina m'ha fet un sotrac interior... Lo del cavall, no sé, segurament dins el seu esquema cerebral tenia motius suficients per enviar-me el regalet...

      Elimina
  4. La primera volta que vaig anar a Aigüestortes i la Vall de Boí devia tindre uns tretze o catorze anys. I vora l'Estany Llong vaig aprendre que les vaques, quan s'empipen, poden fer uns salts impressionants: aquella volta em vaig escapar d'una bona trompada per pèls, però des de llavors no se m'ha oblidat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja tens raó amb lo de les vaques. Vaig tenir una experiència bastant dura una primavera anant caminant en sentit contrari a un ramat de més de 200 vaques per una pista força estreta. Anaven sense pastor i entremig hi havia tres toros! No em vaig despenyar de miracle! Fan respecte aquestes bèsties...

      Elimina
  5. Ignasi... què hi feies donant-li l'esquena a una euga?! Primera norma !!!
    A la muntanya he après una cosa amb vaques i cavalls. No portis mai bosses blanques ni intentis espantar-les amb elles. Creuen que els portes sal i encara se t'acostaran més. Així que, el millor és guardar-les a la motxil·la!!
    Quna vaig fer el seguiment dels amfibis dels estanys del Pirineu amb l'Àlex Miró vaig recórrer tots els que hi havia al Parc Nacional. És un paradís... Hi havia dies que feiem apostes a veure quanta gent ens creuàvem ja que quan sorties dels recorreguts marcats estaves ben sol. El récord el vam marcar un dia que en 15 hores només ens vam creuar una parella!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Catxondeo? Coneixies aquesta norma l'any 91? (jo sí perquè el meu pare va fer la mili a cavalleria i es veu que alguna cosa s'enganxa hehehe). Ara seriosament, sí que ho sabia però és que jo no li vaig donar l'esquena: es va acostar de cara a mi i de sobte va girar i sense donar-me temps a res em va etzibar la coça! Va ser tot molt ràpid i a més jo estava pendent dels nens...
      Això que dius d'anar sense veure gent és ben bé així... o hauria de dir era, perquè ara em sembla que et trobes gent a sota de qualsevol pedra... recordo durant aquella època travesses fora de senders marcats (n'hi havia molt pocs de marcats aleshores i els guardes s'encarregaven d'eliminar les fites de pedres que la gent posava) i passar-te tot el dia sense veure ningú fins que tornaves a la pista principal, i això en ple mes d'agost que és quan més visitants té el parc!

      Elimina
  6. M'agrada llegir les teves "memòries". Segurament tens raó en això de l'exotisme i que, no cal estar en llocs "especials" per a viure situacions que ens marquen. Però estar clar que el decorat del teu film és impressionant…
    Per cert, aquesta "piscina" de la que parles… M'he perdut algun post? (segurament)
    Això que expliques de la perdiu blanca havia de ser un moment molt emocionant. Recordo situacions semblants en les que penses que val la pena deixar la càmera i gaudir del moment. M'ha passat en algunes observacions d'ocells i, un cop que em vaig trobar de cop davant d'un isard. De fet ens vam espantar tant els dos… però ell va reaccionar molt més ràpid i va desaparèixer del meu davant en qüestió de segons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que l'exotisme d'algunes de les situacions que descric -el decorat en paraules teves- sí és un element que fa més atractius els fets, però no els vull amagar, hi són i suposo que tenen un poder de fixació més gran que altres decorats. Però estic convençut que un venedor de bitllets del metro (cada cop més escassos) podria omplir pàgines de bloc explicant anècdotes igual d'interessants. I com li deia a la Carme, més que memòries són records que s'han disparat a partir d'una anècdota que ha tingut lloc aquesta setmana a la piscina. Aquesta piscina a què em refereixo surt a la capçada del post, i és la segona part (el post és 2/3, o sigui que hi ha un 1/3 que el pots trobar a sota d'aquest i un 3/3 que sortirà la matinada de diumenge). Aquí clouré aquest petit capítol de records o memòries.
      De perdius blanques n'he vist unes quantes, sempre a alta muntanya (fora del país, per exemple a Escandinàvia, es poden veure a ran de mar) però aquella va ser molt especial perquè va ser la primera vegada, el que els ornitòlegs anomenem un "bimbo" (i no em preguntis d'on ve la paraula). A més pujava amb un amic a fer el cim però ell va decidir quedar-se quan faltaven uns 300 m de desnivell, així que vaig fer la pujada sol i a l'últim moment em va aparèixer. La tenia a la mateixa alçada que els meus ulls. Tinc un record molt clar del lloc i el moment.
      Tot i que he fet algunes fotos d'ocells com pots veure en algun lloc a la columna de l'esquerra del meu bloc, mai no he tingut material fotogràfic adequat per a fer fotos d'animals ni m'hi he dedicat. Però sempre miro de portar una petita càmera amb mi perquè sempre pots tenir alguna sorpresa interessant. Has de ser molt ràpid i no sempre és fàcil. A més jo crec que hi ha el tema de Murphy entremig que sempre ho acaba espatllant tot! http://acontratorrent.blogspot.com.es/2013/05/murphy-el-de-la-melmelada.html

      Elimina
  7. M'ha agradat molt llegir les teves peripècies muntanyenques...Els teus companys tenien raó, si havies de ser un muntanyer fort, calien moltes proteïnes, les amanides pels que no es mouen gaire de la plana...Així que tu erets el Sherpa 2000( sona a guia professional), però a mi m'agrada molt " l'home dels ocells"!
    Bon cap de setmana.

    ResponElimina

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que Sherpa 2000 tenia gràcia: els sherpes són els guies de muntanya que porten la gent per l'Himàlaia, lo de 2000 és perquè era la cota per on acostumava a moure'm. L'home del ocells en moba, a Togo, Nuani Tshamba, era un altre dels noms divertits, a més en una llengua tan poc familiar... lo curiós allà és que anaves caminant pel camp i senties els pagesos utilitzar aquest nom... clar que quan ja sabia què volia dir aleshores els contestava i la situació encara era més divertida... bon cap de setmana per a tu també! (Ah, diumenge la darrera entrega!)

      Elimina
  8. Per mi ja pots estirar més i fer quatre o cinc apunts sobre el tema. Em sento força identificat, vaig viure dos anys a Esterri d'Àneu, solament difereixo en el tema dels cavalls. La meva relació amb ells sempre ha estat molt bona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Màrius, però això ja s'acaba... només és que tenia un post massa llarg i l'he dividit en tres parts. Tinc molt bons records de les valls d'Àneu, fins fa uns anys un dels punts preferits junt amb el Baix Aran per l'ós. El que explicava a Alfred sobre la trobada amb vaques em va passar prop de Bonabé, camí del port d'Aulà... allà també vaig estar una temporada fent seguiments d'ocells.

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras