divendres, 25 de novembre de 2011

"Tant me fa on"

No sé si mai no va existir una època en què les persones deien el que en realitat pensaven, especialment en l'àmbit públic. El que sí sé és que actualment vivim una època en què s'han de dir les coses de forma políticament correcta. Així, el que ara esdevé notícia és que algú digui, o faci, una incorrecció política malgrat que sigui el que veritablement està pensant. D'aquí que trobem divertides -bé, divertides per a l'espectador o lector, poc o gens per als botxins i les seves víctimes- aquelles situacions en què un determinat personatge públic és sorprès amb un micròfon obert dient el que realment pensa: des del "¡Manda huevos!" de l'aleshores president del Congrés, Federico Trillo, al "vaya coñazo que les he soltado" d'Aznar en acabar un discurs de mitja hora com a president de torn de la UE (20 de març de 2002), expressió repetida pel seu successor Rajoy, en conversa íntima amb Arenas, el dia abans de la desfilada de les forces armades de 2008 "Mañana tengo un coñazo de desfile". (Ja em perdonareu que tots siguin del PP però és que ho tenia més a mà).
La darrera pífia més sonada és més internacional, més acord amb els temps globalitzats que corren. Va tenir lloc durant la cimera del G-20 celebrada a Cannes a principi de novembre d'aquest any. En referència al primer ministre israelià Netanyahu, Sarkozy li diu a Obama: "No el puc ni veure, és un mentider." I el president estatunidenc li respon "Tu estaràs fart, però jo l'he de tractar cada dia!" Sí, sens dubte les expressions políticament incorrectes ens fan riure, almenys en situacions com les comentades en què el protagonista de la pífia no s'adona del seu error, si més no, immediatament.
A El Periódico del 9 de novembre, el periodista Antonio Baquero entrevistava el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, l'intendent major Evelio Vázquez. A la pregunta sobre com pensava lluitar contra el furt a la ciutat comtal, Vázquez responia: "Volem posar-ho cada vegada més difícil als multireincidents. Al metro no els deixarem. A dalt, no els deixarem. I anirem on siguin. L'objectiu: que els carteristes se'n vagin; tant me fa on." I per si no havia quedat clar del tot i algú pogués allotjar encara algun dubte afegia: "Quan van baixar els robatoris al metro em van preguntar si els lladres havien marxat a la costa. No ho sé. El que m'importa és que no siguin aquí."
Al meu entendre, es tracta d'una resposta políticament incorrecta, tot i que, a diferència del que succeeix amb les pífies a micròfon obert, el cap de la Guàrdia Urbana no se n'amaga. Se suposa que diu realment el que pensa, i això, vistes les coses, sí que em sembla noticiable. Evidentment, el senyor Vázquez ha de respondre davant dels seus superiors, en el seu cas l'alcalde Xavier Trias, i ell sabrà les ordres que ha rebut. Però quan miro el fons del que diu (i pensa, suposo) no deixa de sorprendre'm que tant se li en doni on vagin a parar els carteristes que fan fora del metro. O potser no me n'hauria de sorprendre ja que, de fet, es tracta d'una més de les deslocalitzacions a les que estem acostumats en l'àmbit econòmic i que, per extensió, s'han traslladat als àmbits social i ambiental, externalitzant els aspectes negatius que comporten determinades activitats. Not in my backyard, o sigui, no en el meu pati. Traiem d'un lloc una activitat que ens molesta i la posem lluny, fora del nostre territori. No deixa de ser una visió molt reduccionista del món que habitem. Tenim exemples molt locals per regalar: des de la fugida de fàbriques de la Barcelona quasi-olímpica de principi dels noranta cap als vallesos, fins al desplaçament de prostitutes coincidint amb determinats esdeveniments a la capital catalana. Fins i tot es va voler deslocalitzar la tradicional celebració de les victòries blaugranes traient-la de Canaletes!
I també exemples internacionals: quan un es passeja pels Països Baixos, veu camps de tulipes, un dels productes d'exportació característics d'aquest país. Però en realitat, no hi ha prou camps com per fer-ne una ensenya nacional d'aquesta planta de flors tan preudades. Ni el clima hi acompanya. La solució és enviar bulbs de tulipes a Colòmbia. Un cop crescudes, les tulipes retornen als aparadors holandesos per ser venudes. Colòmbia es queda, a canvi, amb la terra destrossada, els salaris baixos, l'aigua enverinada, els recursos hídrics esgotats i els pesticides, que fan emmalaltir els treballadors. Not in my backyard.
Tot plegat un trist espectacle, una visió pobra, limitada i incoherent amb la realitat de l'únic planeta que tenim com a casa comuna. ¡Manda huevos!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras