Let Go (Everest)

Què es pot dir d'una banda de rock que ni tan sols té entrada pròpia a la vikipèdia? Això li passa a Everest, una banda de Los Angeles que el 2008 va editar el seu primer album Ghost Notes, un excel·lent treball amb clares influències de grups com Wilco i músics com Neil Young, als qui van fer de teloners entre 2008 i 2009. Aquell primer disc va ser editat sota el segell discogràfic de Young. Ja van pel tercer i segueixen sense aparèixer per la xarxa més enllà de la seva pàgina oficial i d'alguns vídeos que es van penjant ara aquí, ara allà. Són grans musicalment, amb dues guitarres i un baix potent, a banda de la veu camaleònica de Russell Pollard (aquest sí que apareix a la viki). Camaleònica perquè el primer cop que vaig escoltar Taking on the future del primer disc, em pensava que escoltava en Neil Young, però a Raking me over the coals del darrer Ownerless (2012) em sembla sentir la veu de Jeff Tweedy dels Wilco, mentre que altres temes em recorden la d'Eddie Wedder de Pearl Jam.

Tertúlies de cafè, com sempre

La tertúlia del cafè Guerbois. Édouard Manet, 1869

Feia dies que no escoltava la ràdio. Però entrat l'any, recién estrenado com diria Mafalda, vaig pensar que potser amb allò d'any nou, vida nova les emissores haurien fet un gir interessant en els seus plantejaments. I especialment en aquests espais tan seguits per l'audiència com les tertúlies del matí. En part per la força del costum, en part per la impredictibilitat de les ones donat que a casa no sintonitzo gaires emissores, vaig resoldre el dubte amb la tertúlia del matí de Catalunya Ràdio -des de fa un temps MCR- del 4 de gener. Seguint la seva línia habitual Manel Fuentes dirigia la tertúlia amb l'escriptor Xavier Bru de Sala, el cineasta Pere Portabella i l'arquitecta i ex regidora de Ciutat Vella Itziar González. Prometia interessant, encara que només fos per la bona interpretació de savi de veu reflexiva d'en Portabella. El resultat, l'avanço, va ser decebedor.

Crossroads (Calvin Russell)

La vida és plena de cruïlles. No és cap descobriment. Tots les hem conegut i de vegades més sovint que no pensem. Elegir estudis o establir una relació de parella són alguns d'aquests moments importants en què l'elecció marcarà un punt d'inflexió, ja que en triar un camí deixem aparcades altres possibilitats, si més no temporalment. I a voltes l'elecció no és fàcil, perquè molts cops els diferents camins que se'ns obren semblen igual de prometedors. Ens podem equivocar. I? Busquem un nou camí. Una bona amiga em deia que quan una porta es tanca se n'obren de noves. Quina gran sort poder equivocar-se! Què millor que saber que la vida ens l'anem fent nosaltres mateixos amb les nostres decisions. I els entrebancs que vénen de fora? Malalties, atur, una separació no volguda... Noves cruïlles. Camins avortats. Cercar el nou camí. Tornar a començar. Ara que anem acabant l'any tenim el costum de repensar les coses que volíem haver fet i encara no ens hem decidit, pensant que el canvi està al girar el darrer full del calendari. Ja podem començar, no?

Escapada pirinenca!

Aquesta darrera setmana em vaig acostar al Pirineu i al Prepirineu a fer els seguiments d'ocells d'hivern. Primer vaig passar pel de Peramea-Montcortès, que havia estrenat aquesta passada primavera i que encara no coneixia en ambient hivernal. Si al maig i juny em va sorprendre el gran número d'espècies detectades, aquest hivern encara he flipat més ja que n'he comptat fins a 36! I estem parlant d'un tram de només 3 km. Entre elles espècies com el tord ala-roig, el durbec o el picot negre. Realment aquest paratge és espectacular per la seva diversitat. I va tenir el seu encant fer el recorregut sota una lleugera nevada. No vaig fer fotos, però.

Més ràpid. Per què?

Alguns sociòlegs afirmen que no va ser l'invent de la màquina de vapor el que va revolucionar la societat sinó el del rellotge. El control del temps i la necessitat de fer encabir dins els minuts que conté un dia totes les activitats que desenvolupem, ja sigui per lleure ja sigui per produir més, han suposat un canvi sense precedents a les societats de les darreres dècades. Hem passat dels ritmes lents a la vida trepidant. De l'opció de gaudir d'un viatge a la de voler saltar de país en un pas. Del menjar entaulat al fast food. De les converses pausades als whatsapps i a les piulades d'immediatesa. De la producció artesanal al fordisme i taylorisme més exagerat per produir més amb menys temps.

A aquesta societat dels ritmes ràpids l'acompanya el ritme de les comunicacions i les noves tecnologies que permeten fer operacions cada cop a major velocitat i obtenir informacions de forma més immediata. 

I wish I never saw the sunshine (Beth Orton)

Sens dubte és una de les cançons més tristes que conec. La lletra és senzillament brutal. Una persona trencada per la pèrdua d'algú que ha marxat. No sabem com ha passat. Però qui es queda amb el buit deixat per la seva absència desitjaria no haver vist mai la llum del sol perquè així no l'importaria la pluja d'ara. Beth Orton és una cantautora anglesa, reconeguda com a millor veu femenina britànica l'any 2000, que combina els estils folk i l'electrònica per fer temes tan sublims com aquest I wish I never saw the sunshine, inclòs a l'album Trailer Park, de 1996, un album que va rebre premis i reconeixements diversos. I per què una cançó trista? I per què no? També la tristesa forma part de la nostra vida, malgrat l'amaguem sota el coixí, i d'ella, i amb ella, aprenem a comprendre el món i a relacionar-nos-hi. 

Morir d'èxit... a Vallgorguina

Aquest any no he gosat treure-hi el nas. Altres anys ho havia fet però aquest cop he pensat que no tenia ganes d'agobiar-me. I no em refereixo a les eleccions catalanes, sinó a un altre esdeveniment més proper com és la XVII Fira del bosc i de la terra que ha tingut lloc aquest cap de setmana a Vallgorguina.

M'agradaria haver-me equivocat

Deu fer uns cinc anys, en plena bombolla immobiliària i enmig de la crisi energètica que es manifestava en l'increment dels preus dels carburants i en un canvi climàtic on les emissions dels carburants hi juguen un paper fonamental, estava fent un cafè amb un analista d'un think tank català i discutíem sobre l'afectació de tots dos factors a la nostra societat, intentant veure'n les causes i les conseqüències.

Una altra carreta buida...

Vivim temps convulsos. Ho sabem prou bé. A banda de les múltiples crisis que patim i pateix el planeta, hi ha un tema que crea grans enrenous. Si al llarg dels darrers anys les tertúlies i els articles d'opinió dels mitjans de comunicació anaven plens de primes de risc, deutes i rescats, amb tots els seus efectes col·laterals com l'augment d'aturats, les retallades socials, la congelació de sous i de crèdits o els desnonaments, des del dia 12 de setembre, aquests espais de crítica i opinió han vist com havien de fer lloc per discutir sobre una Catalunya sobirana i el dret a decidir d'un poble.

Avui fa un any...

Avui fa un any vaig començar a posar en obert A CONTRATORRENT. L'objectiu inicial del bloc, ja ho explicava aleshores, era trobar aquest espai on expressar-me. Sempre m'han dit que escric millor que no parlo, així que cada cop parlo menys i miro d'escriure més... o una mica. I avui que el nadó comença a posar-se de peu, amb ajuda, és clar, que un encara porta xumet, és un bon moment per fer una ullada a l'any que ja ha volat.

Ride on (AC/DC)

Un bon amic meu va celebrar el seu aniversari aquest estiu. I un altre bon amic, un erudit -i que em perdoni- del rock i del blues de tots els temps, li va fer un gran regal: amb el títol de 50 anys, 50 cançons va gravar en quatre cd 50 cançons elegides curosament. Sense repetir cap artista, cada cançó era d'un any diferent. Des de You need love de Muddy Waters de 1963, fins a We know it’s still rock’n’roll de Stone Axe de 2012, passant pels cinquanta anys viscuts. Per aquells cd hi ha les veus, les guitarres, els sons i les bateries dels Rolling Stones, Lynyrd Skynyrd, Led Zeppelin, Neil Young, Leño, Frank Zappa, Eric Sardinas o Joe Bonamassa, per citar-ne alguns. Tot un treball d'orfebreria d'exquisida preparació. No va elegir els clàssics més coneguts de cada autor o grup sinó que va optar per aquelles peces, sota el seu criteri òbviament, més selectes, encara que no responguessin als cànons de la majoria o, coneixent-lo, buscant transgredir-los. Per afinitats amb homenatjat i homenatjador, em vaig poder agenciar una còpia del regal. Lentament vaig descobrint, tema rere tema, la grandesa de cada elecció feta, el sentiment que hi ha a cada opció que mostra, sense ambigüitats, la qualitat i sensibilitat de l'orfebre.
Entre tant repertori per triar i remenar, em vaig sentir ràpidament atret per un tema interpretat de forma apassionada i descarnada per Bon Scott, el cantant d'AC/DC de la primera època, la veu del qual pot confondre d'entrada, però que es va matisant a mesura que avança la cançó. El tema és Ride on i pertany al disc Dirty Deeds Done Dirt Cheap, de 1976. Es tracta d'una bonica balada plena de tocs blueseros que contrasta força amb altres treball d'AC/DC. Gràcies, Carles!

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

Maleïts "caçadors de bolets"!

Si fos bruixot llençaria aquesta maledicció a veure si la còlera divina queia sobre els responsables de Caçadors de bolets. Comença la tardor i ja hi som altre cop amb el programa de marres...

Massa intransigent i radical? Potser sí, però no me'n puc estar de dir-hi la meva. Només vaig seguir la primera temporada d'aquest programa de la televisió catalana, ara fa vuit anys, i alguns capítols d'anys posteriors, i tot i que no puc assegurar que les coses no hagin canviat, pel que he pogut veure i llegir em sembla que tot segueix si fa no fa igual.