El torrent porta l’aigua fent camí de baixada, de forma poc constant, segons la generositat de les pluges.
A CONTRATORRENT pensa el món des de baix però amb la vista enlaire. I també de forma irregular...
Nota introductòria: m'he adonat que quan escric una entrada musical hi ha menys visites al bloc, i ho entenc perquè imagino que rebaixa les expectatives d'alguns tot i que suposo que també puja les d'altres. Però no acostumo a posar música perquè sí, sense més. Normalment és l'element que acompanya alguna història, reflexió o anècdota. El cas d'avui també ho és i molt particularment. Per això et convido, una vegada més, a què el llegeixis fins al final.
* * * * *
Ens hi vam atrevir. No ho teníem del tot clar però l'havíem vist tocant el violí en un festival escolar i vam pensar: per què no demanar-li? Total, com a molt obtindríem un no i, potser seria una decepció però en cap cas res greu. Els antecedents? Ah, sí, gairebé m'oblidava." A Gualba hi ha una banda de música rock. Són molt bons, els Motherfucker (també localitzables a Facebook): tres germans, un cosí i un amic. Els seus pares ja tocaven plegats anys enrere. Interpreten rock de tots els temps i fan bolos aquí i allà. Des de fa uns quants anys són habituals a la Festa Major d'estiu de Gualba. A la de 2012 ens van convidar al Xavi i a mi, aleshores Duet 66, per si volíem fer un parell de temes amb ells. I clar, ràpidament vam dir que sí. Això d'actuar davant tantes persones impressiona tant per la por escènica -subidón d'adrenalina inclòs- com perquè et deixa petja ben endins durant molt de temps. La qüestió era, quins dos temes proposem? De seguida ens vam posar d'acord en què Dead Flowers dels The Rolling Stones seria un d'ells. El segon tema era una proposta bastant més agosarada.
Avui plou a Texel. Avui plou en aquesta illa del nord dels Països Baixos on hem vingut a passar uns dies de vacances. Em plantejo si hi ha motius per queixar-se de què plogui quan estem de vacances. Sí, portem molts mesos preparant aquests dies de descans, des del febrer. Però ja se sap que a final d'estiu, al nord d'Europa, no t'escapes fàcilment dels ruixats. De fet, fa dues setmanes que viatgem i ens queden encara uns dies per tornar a casa. No em puc queixar. Sabent-ho hem vingut amb els Gore-Tex i les seves imitacions preparats, però malgrat tot ens costa acceptar un dia passat d'aigua. Segurament perquè amb els nens es fa més difícil gestionar el dia. Però veus la gent del país, acostumats com estan, que segueix bellugant-se mentre tu t'amagues.
C-35 al seu pas per Sant Celoni. Foto: www.naciodigital.cat
Des de fa tres setmanes dóna gust circular amb cotxe per la carretera autonòmica C-35 en el tram que va entre Sant Celoni i la rotonda de Gualba. L'asfalt, tot nou i ben aplanat, fa de bon conduir. Sembla preparat a consciència per resistir el pas dels milers de cotxes i camions que, diàriament, circulen pel seu damunt, especialment encarat a suportar les tensions dels materials que pateixen les gelades hivernals. D'aquí a un temps, això ja se sap, tornarem a veure com apareixen sots diversos per a patiment d'esmorteïdors i discos intervertebrals, però de moment en gaudirem una temporada.
Aquest dissabte passat va ser festa grossa a Gualba. Encara falten dues setmanes per a la festa major d'estiu però el primer dia d'agost es va destacar per la nova edició de la Fira de Bruixes. Aquí s'han aplegat desenes de firaires venent des de bruixes decoratives fins a penjolls, bolets, embotits, formatges, dolços i tot un seguit de coses més o menys properes o allunyades del món de les bruixes. El número de visitants, a falta de versions oficials, es deu comptar per uns quants milers, potser dos, potser tres, no ho sé. Tot i que es pot caure en la massificació i en l'ofegament del propi esdeveniment per mort d'èxit, això caldrà anar-ho veient en futures edicions, però aniria bé que no es pretengui créixer més per evitar cremar el recurs i incrementar el malestar al poble. De fet, suposo que està bé que un cop a l'any els quatre gats que som aquí veiem aquest moviment que no provoca, ara com ara, grans inconvenients. A banda dels propis paradistes, està clar que hi ha un benefici directe per a la mitja dotzena de bars i restaurants del poble. Poc més per a la resta, més enllà de participar de l'espectacle i de la festa. Cal dir que l'ajuntament ha fet una bona tasca per acomodar els centenars de cotxes que han arribat al poble, habilitant zones diverses amb aquesta finalitat, totes elles amb personal organitzant la massiva arribada de vehicles. Es tracta d'un dels reptes més importants cara a la festa ja que de la percepció que s'emportin els visitants en depèn la seva continuïtat en properes edicions. Potser caldria treballar una mica més l'aspecte de recollida de residus posant-hi papereres més grans per absorbir tanta deixalla generada, però suposo que ja es tindrà en compte cara a noves fires.
Aquest tema de l'incendi entre l'Anoia i el Bages, l'anomenat incendi d'Òdena, m'ha deixat tocat. Com que jo visc en una zona boscosa poc cuidada sempre em poso a tremolar quan arriben aquestes onades de calor que hem patit i amb la sequera persistent amb què malviuen els nostres boscos. Aquí, a Gualba, es va patir molt l'incendi del 94 i, jo encara no hi vivia, els veïns m'han explicat l'horror d'aquells dies. Aquesta primavera ha sigut extremadament seca al Baix Montseny i mentre veies passar les trombes d'aigua a banda i banda, per darrera les muntanyes, la cara sud-sudest quedava amagada fent inútil el sobrenom d'orinal del Montseny amb què es coneix el poble. Alguns gualbencs amb denominació d'origen m'asseguren que el clima local va canviar a partir d'aquell incendi de fa vint anys i que les nuvolades que es mantenien en aquest costat del massís ja no s'hi queden. Un raonament molt plausible.
Sabíem de la seva existència i, de viatge cap al sud, allunyar-nos uns quants quilòmetres de l'autoroute no ens era gran destorb. La tarda s'esvania lentament. El sol recollia els darrers raigs que allargassaven ombres i estilitzaven figures. Semblava un bon lloc per acomiadar l'estada per la Gironde, com la cirereta que es posa al mig del pastís. Hi vam arribar quan la gent iniciava la retirada. Graó a graó, sorra i més sorra, ens enlairàvem per la imponent duna que s'abraona, abusant, sobre el bosc de pins que l'entornen; o potser només el protegeix, amorosida. Amb cinc anys recent estrenats, la pujada se li feia feixuga: a cada passa endavant, mitja s'escolava enrere. Tancant els ulls es va deixar atrapar per la infinita sorra que es modelava sota el pes del cos...
Sí, quan arribem a meitat d'any alguns de vosaltres pengeu les llistes dels llibres que heu llegit aquesta primera meitat de l'any. Després, cap a final d'any, penjareu la segona part. D'altres en feu una al final d'any i ja està. Jo no ho havia fet mai, entre altres coses perquè no m'apunto el que llegeixo. Però després de revisar la del Pons, amb qui comparteixo el 75% d'una de les seves lectures, -o sigui, el 6,8% del total, una coincidència que em sembla exagerada- m'ha recordat que aquest any sí que havia anat apuntant les lectures fetes i m'he dit: va, vinga, per què no? A més, molts comenceu les vacances i potser us atregui alguna de les lectures que us comento. L'he acompanyat també d'una nota puntuada sobre un total de 10 punts.Aquí va:
El largo camino hacia la libertad (Nelson Mandela, 2010). El vaig començar el desembre passat però com que és força dens i llarg no el vaig acabar fins el gener. La gràcia del llibre, més enllà de la pròpia història del personatge, és que és autobiogràfic. I no sé, llegir la vida de Mandela escrita per ell mateix té el seu punt. Dens, però aclaridor. 8/10.
El lector (Bernhard Schlink, 2006). Amb el tema de l'Holocaust i el seu tractament com a fil conductor, es tracte d'un llibre intens, frepant i colpidor. Em consta que es va fer una pel·lícula sobre aquesta novel·la. 8/10.
Tal com et vaig comentar a la darrera entrada, aquí et mostro algunes de les fotografies que vaig estar fent amb la nova càmera. Les que són d'animals estan fetes pràcticament totes amb el zoom al màxim de manera que ampliant les imatges pots veure la seva potència i les seves limitacions. Per veure-les en gran (no com l'original, és clar, que no es podrien penjar aquí) pots clicar al seu damunt i després obrir la imatge amb el botó de la dreta. Desitjo que t'agradin! Per la Vall d'Àssua
El context: la Vall d'Àssua, al Pallars Sobirà, allà on Jaume Cabré va situar "Les veus del Pamano"
No, aquesta entrada no té res de monàrquica, ni tampoc d'antimonàrquica. Ja ho deixem per un altre cop, d'acord? Avui l'entrada va de càmeres fotogràfiques però amb la il·lusió, i especialment la imprudència i l'atreviment que atorguen la ignorància. Des del meu (des)coneixement de simple aficionat, volia avançar-te la darrera adquisició. Però comencem pel principi. Durant la meva vida adolescent i primeres etapes de joventut m'agradava fer fotografia. Possiblement tinc alguna cosa de fotògraf que deu venir per via paterna, ja que el meu pare era un gran amant de la fotografia i el seu un professional, a l'igual que dos dels meus tiets. A casa érem d'Olimpus. El pare tenia una rèflex manual amb un objectiu de 50 mm. Amb el temps, després d'heretar-me-la i amb molts esforços posteriors, em vaig comprar un angular de 24 mm, un zoom de segona marca i de segona mà de 70-200 mm i un flash extern. No eren cap meravella però amb aquell material treia imatges que no estaven gens malament. Com a mínim eren dignes.
Temple de Kukulkan, chichén Itzá (Yucatán), segle XII. Autor: Daniel Schwen
Ja havia fet setze anys. Els seus músculs havien agafat forma sota la pell bronzejada; el seu cos, ben alimentat, estava assolint una plenitud física comparable a la d'homes més grans que ell. Essent fill de rei no havia hagut de patir les estretors pròpies d'altres joves, però el seu pare no havia deixat que gandulegés de forma ociosa i l'havia estat preparant per a ser un gran governant, fent-lo treballar la ment i el cos, la llengua i el cor. Aquell matí el pare el va anar a cercar a primera hora per compartir el gran dia. Acompanyat de quatre guardes fidels disposats a pagar amb la seva vida la d'ell, el rei va esperar uns breus instants davant l'estança del fill fins que, amb orgull, el va veure aparèixer. Una encaixada de mans i avantbraços va ser suficient mostra d'afecte, en aquella relació on es barrejaven respecte, admiració, esperança i cobdícia.
A diferència d'altres grups que he conegut de gran, la relació amb Pearl Jam ve de llarg. Potser té a veure amb les col·laboracions que va mantenir la banda amb Neil Young, un dels meus escassos ídols, amb qui van treballar plegats per fer Mirror Ball, compartint gires i guitarres. Recordo també que els dos primers discos del grup me'ls va passar una alumna de segon de BUP quan jo donava classes en un col·legi d'Hospitalet. Estaven gravats en una cinta de cassette i l'altre dia l'escoltava venint cap als Pirineus amb la meva furgoneta que encara fa servir aquesta tecnologia arcaica i gairebé artesanal.
El 1986, els germans Robinson, Chris i Rich, originaris de l'estat de Geòrgia, als Estats Units, van crear una banda de música, The Black Crowes, que recupera els estils del blues original, amb uns tocs importants de folk i soul que, barrejats o fusionats, i passats pel sedàs de l'Amèrica profunda, li donen un so propi al grup. La veu de Chris, i especialment la seva forma de cantar, acompanyat per les diferents guitarres de Rich tocades de forma magistral, van conformar una banda que, tot i que va viure etapes convulses amb expulsions de membres, problemes interns i aturades diverses, ha donat un bon reguitzell de bons àlbums, uns més acústics, d'altres més elèctrics.
