Una artroscòpia i la Fossey

Avui m'he sentit una mica Dian Fossey. Que qui és aquesta? Millor dit, qui era? La de Goril·les a la boira, et sona? Primer va ser el llibre, autobiogràfic, escrit per la primatòloga que va donar a conèixer els goril·les de muntanya de la zona volcànica dels Virunga, entre Uganda, Rwanda i la República Democràtica del Congo, després va venir la pel·lícula protagonitzada per Sigourney Weaver. I què té a veure això amb mi? Et semblarà una ximpleria però ahir em van fer una artroscòpia (o sigui una operació de reparació del genoll) i em vaig recordar d'ella. Ara m'explico...

Empatia: històries de micos i polítics

Una de les imatges més comentades pels mitjans de comunicació la darrera setmana ha estat la que hi surt la parella Rajoy-Mas a punt d'entrar a la Moncloa, en què es veu el president Mas acostant el braç per darrera l'esquena del president espanyol. I és que potser aquest gest instintiu o estudiat no va ser el més encertat. S'ha especulat sobre si es tractava d'un senyal d'acostament del president català, sobre com el va ignorar l'altre... Segurament influenciat per la darrera lectura que he fet -"El bonobo y los diez mandamientos" (Tusquets, 2014) del primatòleg holandès Frans de Waal-, a mi el gest d'en Mas m'ha semblat un senyal de submissió amb afany de buscar una certa reconciliació i fins i tot de demanar-li a en Rajoy que fes un esforç d'empatia cap a ell amb tot el que té al damunt: "que si el carreró on m'he ficat... que jo no havia estat mai independentista ni havia fet mai cas de l'opinió dels ciutadans,... i ara, mira tu, els merders que tinc amb els Pujol..."

"No renuncies a nada"

Pensar que vivim en una societat global sense límits és el que ens ha portat fins aquí: una societat amb una esperança de vida molt alta, uns nivells d'educació també molt elevats i una riquesa econòmica mai vista abans. O sigui, un nivell de desenvolupament sense precedents. Bé, això és així per a una part de la societat global, perquè segons el darrer informe de Nacions Unides sobre el desenvolupament humà més de 1.500 milions de persones, o sigui una de cada cinc, viu en situació de pobresa multidimensional, amb carències concurrents en salut, educació i nivell de vida. 

Tornem, però, al desenvolupament dels països rics que, per bé que desigualment repartit entre capes socials (si tu tens dos cotxes i jo cap l'estadística ens diu que cadascú de nosaltres en té un) i entre gèneres, se sustenta, o així ho ha fet fins ara, sobre els recursos del planeta: aigua, biodiversitat, sòl, energia...

Qüestió de percentatges o només una mala nit?

Mai he treballat com a comerciant ni venedor. No m'he posat al darrera d'un mostrador i no puc imaginar-me com es veu la vida des de l'altre costat. Suposo que, com en totes les feines, deu haver-hi dies bons, mediocres i dolents. Deu dependre de tantes coses! De com has dormit, dels objectius econòmics que et planteges, de lo pesada que és la mestressa i, és clar, del tipus de clients que et toca. 

He de confessar que, de forma general, sóc molt mal client de pràcticament tot, especialment del que no considero imprescindible. No sóc gran consumidor als bars i restaurants. De fet, sóc molt mal consumidor. I el mateix em passa amb altres botigues on acostumo a comprar estrictament el que necessito. Així que, bé, no dec interessar gaire com a client. 

Vides de sants

Ara fa quaranta anys vaig fer la primera comunió. En tenia vuit i la vaig fer un any més tard que els meus companys d'escola perquè els meus pares creien que encara no estava prou preparat... Tinc algun record de la celebració i especialment de dos regals que em van frapar: per part del meu tiet Floro una Pantera rosa de goma amb filferro per dins que adoptava la forma que jo li donés; i una senyora, em sembla que es deia Elvira i devia ser amiga dels meus pares, em va regalar un llibre sobre la vida de Joana d'Arc, la Donzella d'Orleans que va ajudar a alliberar França de l'opressió anglesa fins acabar cremada a la foguera acusada d'heretgia, i amb el temps canonitzada i pujada als altars. El llibre era d'aquells que podies llegir la història en format còmic o amb el text seguit, una gran col·lecció de l'època perduda en els temps.

Victus, Bishop, Bourne i les intel·ligències múltiples

Setge de Barcelona de 1714, gravat de Jacint Rigau-Ros i Serra

He acabat de llegir Victus (Sánchez Piñol, 2012). És un llibre que m'ha atret des del primer capítol i, darrerament, això havia esdevingut raresa. Però amb la novel·la sobre els fets que van convergir en el setge de Barcelona de 1714 m'he sentit molt a gust, no amb els fets en si s'entén, sinó amb la forma d'explicar la història i amb la definició dels personatges. El protagonista, Martí Zuviría, enginyer militar, es fa entranyable potser per la seva manera de ser, tot cagadubtes. La primera part del llibre, captivadora, explica la seva formació sota els auspicis d'un reconegut enginyer a Bazoches, a la Borgonya francesa, on de forma més o menys sàdica va sent sotmès una vegada i una altra a diverses proves per treballar la seva capacitat d'observació perquè aquesta era una de les principals habilitats amb què havien de comptar els enginyers militars de l'època que, o bé en el seu paper d'assetjadors o en el més sofert d'assetjats havien de prendre decisions ràpides amb els elements que observaven o de què disposaven (homes, fortificacions, armes, terreny, clima, defenses...). Així que, constantment, els impagables germans Ducroix l'empenyien a la sala esfèrica durant uns pocs minuts i, en sortir, els havia de descriure tots els objectes penjats per fils del sostre: mida, forma, alçada, profunditat,... I al principi no hi havia manera. Aquí pots llegir un detall de la bronca posterior que els dos germans li claven al Zuviría un cop acabat l'exercici (en l'original en castellà):

"Es que no lo entiende? -intervino Zenon-. Cuando ataque un baluarte o asalten el que usted está defendiendo, y solo tenga unos segundos para hacerse un cuadro de la situación, ¿cómo podrá responsabilizarse de las vidas a su cargo? 
- Tiene que estar atento -dijo Armand-. Siempre, a todas horas y en cualquier lugar. En caso contrario, no verá; y si no ve, no sirve para este oficio. A partir de ahora permanecerá atento, tanto si está despierto como si está dormido. ¿Lo ha entendido?
- Creo que sí. 
- ¿Seguro?
- Sí.
- ¿Seguro que lo ha entendido?
- ¡Sí! -grité, más por frustración que por convicción. Antes de que el "sí" hubiera acabado de salir de mi boca, Zenon me hizo una pregunta fulminante:
- Describa las hebillas de mis zapatos.
Por instinto, bajé la cabeza para mirarlos. El mismo Zenon me alzó el mentón con un dedo. 
- Conteste.
No pude.
- Desde que está con nosotros he llevado el mismo calzado. Y en todo este tiempo ni se ha fijado en que no tienen hebillas.
En Bazoches me di cuenta de lo increíblemente ciega que es la gente."

Old man (Neil Young)

"Old man, look at my life, I'm a lot like you were". 
El 1970 Neil Young va comprar un ranxo a Califòrnia. Només tenia 24 anys però havia guanyat ja molts diners. Allà, explica el mateix Neil, es va trobar la parella de masovers que tenia cura del ranxo i que el van acompanyar perquè conegués la finca. L'home, un avi anomenat Louis, li va preguntar com podia ser que un noi tan jove tingués tants diners per comprar el ranxo i Neil li va contestar que havia estat una qüestió de sort, res més que sort. Neil Young va compondre Old man dedicada a Louis, un dels temes que sobresurt del memorable àlbum Harvest de 1972. Aquí t'he posat la versió d'estudi rica en instruments i acompanyants com en James Taylor tocant el banjo o la veu de Linda Ronstadt. Però hi ha altres versions també interessants com la presentació de 1971 en solitari o aquesta altra feta quatre dècades més tard, el 2013, al concert Farm Aid en benefici dels grangers estatunidencs. Altra veu però mateix missatge.

Transgènics i dèficit democràtic

Aquest passat 11 de febrer es va obrir la porta perquè la Comissió Europea autoritzi el conreu del blat de moro transgènic TC1507 dins la UE. No té un altre remei perquè el consell de ministres d'Afers Generals no va aconseguir una majoria suficient per rebutjar-ne l'autorització, de manera que la Comissió Europea es pronunciarà a favor. El curiós del cas és que 19 dels 28 països que conformen la UE hi estan en contra i que el Parlament Europeu havia adoptat un mes abans una resolució que demanava a la Comissió Europea que no autoritzés noves varietats d'organismes genèticament modificats. I aquesta resolució es va adoptar per 385 vots a favor, 201 en contra i 30 abstencions. Què està passant aquí?

Kerala: descentralització i democràcia participativa

No sóc historiador ni politòleg tot i que d'haver treballat al costat d'alguns d'ells espero que se m'hagi enganxat alguna cosa ni que sigui per osmosi. Així doncs, digues-me agosarat pel que vaig a comentar en aquesta entrada.

Des de petits ens han explicat a les classes d'història que les societats ens hem organitzat de forma jeràrquica de dalt a baix. Una estructura de piràmide de base àmplia que s'aprima en classes mitjanes i s'estreny dalt de tot on s'ostenta el poder. Segons els temps els elements que conformen els diferents pisos han anat variant: els esclaus han estat substituïts per treballadors, els comerciants per burgesos i el faraó i l'emperador per presidents i primers ministres, però el fons segueix sent el mateix i la forma de funcionar també: els de dalt manen, els del mig belluguen i fan la viu-viu i els de baix obeeixen. Com un rusc d'abelles o un cau de formigues, l'estructura jerarquitzada ha fet funcionar el sistema. La possibilitat de canviar-lo està en mans dels de dalt que ja els està bé com està i per tant els canvis no es fan, o quan tenen lloc, impulsats des de les classes baixes o mitjanes, ho fan acompanyats de sang (em vénen al cap les revoltes d'Espartac, la Revolució Francesa o la plaça de la Independència a Ucraïna).

El costat fosc... o no

El problema de tractar informacions sobre qüestions ambientals i de desenvolupament en format bloc o en publicacions convencionals és que acostumen a aparèixer més les notícies i les reflexions negatives que les positives. Això es tradueix en escrits més o menys crítics i més o menys carregats d'ironia, sarcasme o mala llet que poden tenir dos efectes oposats: el volgut i l'indesitjat. El primer és la presa de consciència, l'activació del sentit crític i la mobilització cap al canvi. El segon és el d'amagar el cap sota terra o sota la l'ala o mirar cap a un altre costat, tan aclaparador que és tot plegat, una situació que fàcilment condueix a la paralització, la inhibició o la desconnexió. El problema, com en gairebé tot, rau en trobar l'aristotèlica justa mesura, i això no és fàcil perquè la realitat es resisteix i perquè un, jo mateix, sigui per genètica, educació o vivències -o tot plegat que en realitat som un mix- acaba veient el got mig buit. I què vols fer-hi!

El Bulli i el Cap de Creus: sí però no

Una de les notícies d'aquests darrers dies que m'ha cridat més l'atenció té a veure amb el El Bulli Foundation -museu de documentació, creació i arxiu sobre la cuina- que es projecta construir a Cala Montjoi, dins el municipi de Roses a l'Alt Empordà, on existeix l'antic restaurant de Ferran Adrià, El Bulli. 

La notícia hauria d'alegrar els habitants de Roses i, per extensió i empatia, els de la resta de comarca i país. Es tracta d'una projecció internacional d'un creatiu de renom que exportarà al món alguna cosa més que les misèries de corruptes i feixistes. Amb ell s'exterioritzarà tot un llegat d'història de la cuina i d'una manera de fer molt particular a l'avantguarda de l'art gastronòmic. I la internacionalització de la cultura catalana i la projecció i promoció del territori, diu el comunicat de la Generalitat. A més, sembla prou important per atreure turisme, encara que no tinguem clar cap a quin model de turisme es pretén anar.

Baba O'Riley (The Who)

The Who va ser un grup potent de rock que va destacar durant la dècada dels setanta del segle passat. Existeix un gran consens en què Who's Next de l'any 1971 és el millor àlbum del grup i el seu tema inicial Baba O'Riley un dels millors, tot i que el disc té moltes altres peces extraordinàries com la balada Behind blue eyes o la rockera versió de Baby don't you do it de Marvin Gaye. Paradoxalment l'àlbum conté un recull de temes que van ser rebutjats a l'hora de preparar una òpera rock i no presenta una gran coherència interna.