Vides de sants

Ara fa quaranta anys vaig fer la primera comunió. En tenia vuit i la vaig fer un any més tard que els meus companys d'escola perquè els meus pares creien que encara no estava prou preparat... Tinc algun record de la celebració i especialment de dos regals que em van frapar: per part del meu tiet Floro una Pantera rosa de goma amb filferro per dins que adoptava la forma que jo li donés; i una senyora, em sembla que es deia Elvira i devia ser amiga dels meus pares, em va regalar un llibre sobre la vida de Joana d'Arc, la Donzella d'Orleans que va ajudar a alliberar França de l'opressió anglesa fins acabar cremada a la foguera acusada d'heretgia, i amb el temps canonitzada i pujada als altars. El llibre era d'aquells que podies llegir la història en format còmic o amb el text seguit, una gran col·lecció de l'època perduda en els temps.

Victus, Bishop, Bourne i les intel·ligències múltiples

Setge de Barcelona de 1714, gravat de Jacint Rigau-Ros i Serra

He acabat de llegir Victus (Sánchez Piñol, 2012). És un llibre que m'ha atret des del primer capítol i, darrerament, això havia esdevingut raresa. Però amb la novel·la sobre els fets que van convergir en el setge de Barcelona de 1714 m'he sentit molt a gust, no amb els fets en si s'entén, sinó amb la forma d'explicar la història i amb la definició dels personatges. El protagonista, Martí Zuviría, enginyer militar, es fa entranyable potser per la seva manera de ser, tot cagadubtes. La primera part del llibre, captivadora, explica la seva formació sota els auspicis d'un reconegut enginyer a Bazoches, a la Borgonya francesa, on de forma més o menys sàdica va sent sotmès una vegada i una altra a diverses proves per treballar la seva capacitat d'observació perquè aquesta era una de les principals habilitats amb què havien de comptar els enginyers militars de l'època que, o bé en el seu paper d'assetjadors o en el més sofert d'assetjats havien de prendre decisions ràpides amb els elements que observaven o de què disposaven (homes, fortificacions, armes, terreny, clima, defenses...). Així que, constantment, els impagables germans Ducroix l'empenyien a la sala esfèrica durant uns pocs minuts i, en sortir, els havia de descriure tots els objectes penjats per fils del sostre: mida, forma, alçada, profunditat,... I al principi no hi havia manera. Aquí pots llegir un detall de la bronca posterior que els dos germans li claven al Zuviría un cop acabat l'exercici (en l'original en castellà):

"Es que no lo entiende? -intervino Zenon-. Cuando ataque un baluarte o asalten el que usted está defendiendo, y solo tenga unos segundos para hacerse un cuadro de la situación, ¿cómo podrá responsabilizarse de las vidas a su cargo? 
- Tiene que estar atento -dijo Armand-. Siempre, a todas horas y en cualquier lugar. En caso contrario, no verá; y si no ve, no sirve para este oficio. A partir de ahora permanecerá atento, tanto si está despierto como si está dormido. ¿Lo ha entendido?
- Creo que sí. 
- ¿Seguro?
- Sí.
- ¿Seguro que lo ha entendido?
- ¡Sí! -grité, más por frustración que por convicción. Antes de que el "sí" hubiera acabado de salir de mi boca, Zenon me hizo una pregunta fulminante:
- Describa las hebillas de mis zapatos.
Por instinto, bajé la cabeza para mirarlos. El mismo Zenon me alzó el mentón con un dedo. 
- Conteste.
No pude.
- Desde que está con nosotros he llevado el mismo calzado. Y en todo este tiempo ni se ha fijado en que no tienen hebillas.
En Bazoches me di cuenta de lo increíblemente ciega que es la gente."

Old man (Neil Young)

"Old man, look at my life, I'm a lot like you were". 
El 1970 Neil Young va comprar un ranxo a Califòrnia. Només tenia 24 anys però havia guanyat ja molts diners. Allà, explica el mateix Neil, es va trobar la parella de masovers que tenia cura del ranxo i que el van acompanyar perquè conegués la finca. L'home, un avi anomenat Louis, li va preguntar com podia ser que un noi tan jove tingués tants diners per comprar el ranxo i Neil li va contestar que havia estat una qüestió de sort, res més que sort. Neil Young va compondre Old man dedicada a Louis, un dels temes que sobresurt del memorable àlbum Harvest de 1972. Aquí t'he posat la versió d'estudi rica en instruments i acompanyants com en James Taylor tocant el banjo o la veu de Linda Ronstadt. Però hi ha altres versions també interessants com la presentació de 1971 en solitari o aquesta altra feta quatre dècades més tard, el 2013, al concert Farm Aid en benefici dels grangers estatunidencs. Altra veu però mateix missatge.

Transgènics i dèficit democràtic

Aquest passat 11 de febrer es va obrir la porta perquè la Comissió Europea autoritzi el conreu del blat de moro transgènic TC1507 dins la UE. No té un altre remei perquè el consell de ministres d'Afers Generals no va aconseguir una majoria suficient per rebutjar-ne l'autorització, de manera que la Comissió Europea es pronunciarà a favor. El curiós del cas és que 19 dels 28 països que conformen la UE hi estan en contra i que el Parlament Europeu havia adoptat un mes abans una resolució que demanava a la Comissió Europea que no autoritzés noves varietats d'organismes genèticament modificats. I aquesta resolució es va adoptar per 385 vots a favor, 201 en contra i 30 abstencions. Què està passant aquí?

Kerala: descentralització i democràcia participativa

No sóc historiador ni politòleg tot i que d'haver treballat al costat d'alguns d'ells espero que se m'hagi enganxat alguna cosa ni que sigui per osmosi. Així doncs, digues-me agosarat pel que vaig a comentar en aquesta entrada.

Des de petits ens han explicat a les classes d'història que les societats ens hem organitzat de forma jeràrquica de dalt a baix. Una estructura de piràmide de base àmplia que s'aprima en classes mitjanes i s'estreny dalt de tot on s'ostenta el poder. Segons els temps els elements que conformen els diferents pisos han anat variant: els esclaus han estat substituïts per treballadors, els comerciants per burgesos i el faraó i l'emperador per presidents i primers ministres, però el fons segueix sent el mateix i la forma de funcionar també: els de dalt manen, els del mig belluguen i fan la viu-viu i els de baix obeeixen. Com un rusc d'abelles o un cau de formigues, l'estructura jerarquitzada ha fet funcionar el sistema. La possibilitat de canviar-lo està en mans dels de dalt que ja els està bé com està i per tant els canvis no es fan, o quan tenen lloc, impulsats des de les classes baixes o mitjanes, ho fan acompanyats de sang (em vénen al cap les revoltes d'Espartac, la Revolució Francesa o la plaça de la Independència a Ucraïna).

El costat fosc... o no

El problema de tractar informacions sobre qüestions ambientals i de desenvolupament en format bloc o en publicacions convencionals és que acostumen a aparèixer més les notícies i les reflexions negatives que les positives. Això es tradueix en escrits més o menys crítics i més o menys carregats d'ironia, sarcasme o mala llet que poden tenir dos efectes oposats: el volgut i l'indesitjat. El primer és la presa de consciència, l'activació del sentit crític i la mobilització cap al canvi. El segon és el d'amagar el cap sota terra o sota la l'ala o mirar cap a un altre costat, tan aclaparador que és tot plegat, una situació que fàcilment condueix a la paralització, la inhibició o la desconnexió. El problema, com en gairebé tot, rau en trobar l'aristotèlica justa mesura, i això no és fàcil perquè la realitat es resisteix i perquè un, jo mateix, sigui per genètica, educació o vivències -o tot plegat que en realitat som un mix- acaba veient el got mig buit. I què vols fer-hi!

El Bulli i el Cap de Creus: sí però no

Una de les notícies d'aquests darrers dies que m'ha cridat més l'atenció té a veure amb el El Bulli Foundation -museu de documentació, creació i arxiu sobre la cuina- que es projecta construir a Cala Montjoi, dins el municipi de Roses a l'Alt Empordà, on existeix l'antic restaurant de Ferran Adrià, El Bulli. 

La notícia hauria d'alegrar els habitants de Roses i, per extensió i empatia, els de la resta de comarca i país. Es tracta d'una projecció internacional d'un creatiu de renom que exportarà al món alguna cosa més que les misèries de corruptes i feixistes. Amb ell s'exterioritzarà tot un llegat d'història de la cuina i d'una manera de fer molt particular a l'avantguarda de l'art gastronòmic. I la internacionalització de la cultura catalana i la projecció i promoció del territori, diu el comunicat de la Generalitat. A més, sembla prou important per atreure turisme, encara que no tinguem clar cap a quin model de turisme es pretén anar.

Baba O'Riley (The Who)

The Who va ser un grup potent de rock que va destacar durant la dècada dels setanta del segle passat. Existeix un gran consens en què Who's Next de l'any 1971 és el millor àlbum del grup i el seu tema inicial Baba O'Riley un dels millors, tot i que el disc té moltes altres peces extraordinàries com la balada Behind blue eyes o la rockera versió de Baby don't you do it de Marvin Gaye. Paradoxalment l'àlbum conté un recull de temes que van ser rebutjats a l'hora de preparar una òpera rock i no presenta una gran coherència interna. 

Full vermell... més enllà dels límits

Com ja vas veient als darrers mesos les meves entrades al bloc han estat força espaiades. No hi ha una sola causa darrera i de cap de les maneres hi ha una voluntat d'abandonar-lo. Però de vegades no tinc res a dir, d'altres no trobo el moment per fer-ho i bé, això és A CONTRATORRENT i ja vaig advertir que aniria a batzegades. 

Hi ha un element important però que ha contribuït de forma significativa per fer que la comunicació hagi esdevingut més ocasional i té a veure amb la creació d'un nou bloc. Es tracta de FULL VERMELL on tinc la intenció d'oferir informació, dades i notícies relacionades amb alguns aspectes que m'interessen especialment en relació al medi ambient i el desenvolupament.

Qüestió de prioritats... i de llonganisses

Lligar senglars amb llonganisses ha batut un rècord. En només dos dies s'ha introduït entre les deu entrades més visitades de les 113 que fins avui he publicat al bloc. No està gens malament tenint en compte el penós títol amb què la presentava. Sembla evident que el projecte de camp de futbol a Gualba ha despertat un interès força gran tant entre la població local com a d'altres bandes del territori. Alguns heu escrit comentaris al bloc, d'altres me'ls heu fet de paraula. I he cregut convenient aportar una mica d'ordre i informació perquè, per davant de tot, a mi també m'interessa saber què està passant amb tot aquest assumpte i les reflexions que jo mateix em faig són moltes i diverses.

Lligar senglars amb llonganisses

En temps de crisi les necessitats a satisfer es prioritzen. Aquesta és una realitat de la qual pocs se n'escapen. I es fa a tots nivells des dels diners de butxaca que portem al damunt fins als àmbits institucionals més elevats.

Gualba no n'és una excepció.

De bodes índies i de models de societat

No segueixo massa les anades i vingudes d'en Jordi Évole però trobo interessant la reflexió que llançava fa uns dies sobre aquesta boda índia celebrada a Barcelona de cost econòmic indefinit (es parla d'uns 60 milions d'euros) com a mostra d'ostentació d'un magnat indi les empreses del qual sembla que estarien per l'explotació laboral. L'Évole va fer campanya demanat a l'alcalde Trias que no anés a la boda. Però aquest hi va anar igual que ho va fer el president Mas i d'altres autoritats. Em sembla com a mínim contradictori que pocs dies abans el president cantés les lloances del Mahatma Gandhi i ara girés la cara a l'essència del seu missatge. Si he de triar em quedo amb les paraules del Mahatma quan deia que al món hi ha prou recursos per a satisfer les necessitats de tots però no per a satisfer la cobdícia d'alguns.