Olors africanes

Crec que l’olfacte, junt amb l’oïda, és el sentit que tinc més desenvolupat. Reconec i memoritzo olors. Identifico llocs per la flaire que emeten. Als primers anys de la facultat, quan anava a la biblioteca suposadament a estudiar, ensumava l’aire cada cop que algú passava pel meu darrere i l’intentava identificar. Cert que acabava de llegir El perfum de Patrick Süskind i em tenia ben frapat. Per sort per a la meva salut mental aquesta etapa la vaig superar i el món de les olors ha passat a ocupar un lloc més discret a la meva vida. Però el sentit segueix intacte.

Gud Fella (Gigi Shibabaw)

Una tarda d'agost a tocar del llac Tana. Entrem al petit bar del carrer a prendre una cervesa. Som els únics clients d'aquella hora. Asseguts tots dos, tranquils, ens deixem endur per la música que flueix dels petits altaveus penjats a la paret. La cançó la coneixem. Sí, clar, és de la Gigi, una cantant etíop molt famosa al seu país i que feia un temps havia començat a tenir un reconeixement internacional. El seu nom real és Ejigayehu Shibabaw. Teníem un disc seu a casa. Canta en amhàric. No entens res, però la música i la modulació de la seva veu et semblen properes, et transporten.

Li dic al propietari del bar (potser per obrir conversa o per fer-me l'interessant, no n'estic segur): "És la Gigi, oi?" Sorpresa. "La coneixes?". "Sí, bé, conec la seva música". "És nascuda aquí, a Tana". Em fa sortir al carrer. "Veus aquella casa? Ella va néixer aquí. Els seus pares encara hi viuen".

Pluges benvingudes, però...

1 de maig. Ha començat el mes amb una bona tempesta matinal. Són les set del matí i encara és aviat per saber si durarà gaire més. Aquí tots estem esperant les pluges que, en altres contrades com a Gualba van arribar les darreres setmanes acompanyades d’un fred gairebé desconegut. Però al nord del Togo l’ambient és àrid, estem en plena sabana seca a tocar del Sahel, pas previ a l’entrada al desert. Mentre que al sud del país hi ha dues temporades de pluja -força diferenciades per volum d’aigua, però-, al nord només n’hi ha una que comença ara i s’estén fins l’agost.

Petites llums

9:15 h del matí. Corre l'aire. No és fresc però tampoc calent com el de la nit passada. Assegut a l'ombra d'un arbre intento esbrinar la identitat del petit ocell que he descobert. Els camps encara no estan treballats. Només hi ha piles de fems. Passa una estona. L'ocell es deixa veure però no el puc identificar amb seguretat. I se'n va.

* * * * *

Casualitats encadenades

Aquest final d’hivern vaig veure caure un arbre. Eren tres quarts de vuit del matí. Estava assegut fent el primer cafè a casa, amb els ulls encara somniadors, mirant sense veure, davant la finestra. De sobte, una alzina del es va començar a bellugar per dalt i tot d’una va caure en qüestió de dos o tres segons. Després vaig saber que una construcció havia malmès el seu tronc per la base i s’havia anat podrint per dins, però per fora semblava en perfecte estat, plena de fulles verdes. Et semblarà una bajanada però, quanta gent deu haver vist caure un arbre de forma natural? Vull dir sense esperar que caigués perquè l’estaven tallant per exemple. Jo estava allà i ho vaig veure en directe. Quina casualitat, no? Una entre quantes? Dos dies després no quedava res de l’alzina, només un tros de soca allà on havia estat l’arbre durant dècades. Veient com un parell de veïns van anar tallant a trossos aquell arbre per tenir llenya pel proper hivern vaig copsar de ple l’expressió “fer llenya de l’arbre caigut”.

Yamore (Salif Keita)

Estar a Togo essent blanc et fa percebre la diferència. Pots creure que tens les idees molt clares sobre que tots som iguals i que el color de la pell no és cap barrera. Però aquí, per molt que em vesteixi com la resta de gent, segueixo sent el yobo -tubabu o muzungu en altres països- el blanc amb denominació d'origen, observat de dalt a baix, impossible de passar desapercebut. Això em fa pensar en trenta anys enrere, quan veure un africà a casa nostra era poc més que una casualitat i els pocs que veia atreien l'atenció dels meus ulls adolescents. Per a mi, però, aquesta situació que visc ara no deixa de ser més que un fet aïllat de la meva vida, que desapareixerà en uns pocs dies, quan torni a casa.

700 km en tretze hores de bus

La maleta ja està carregada...

Amb l’emoció, la calor i les capcinades en vol no he dormit gaire ni gaire bé. Abans de les cinc ja m’he llevat per fer una dutxa.

Amb puntualitat absoluta, puntualitat togolesa?, ha sortit l’autobús a les 6.30h cap a Dapaong. Perquè et situïs, Lomé està al sud, tocant el mar, i Dapaong al nord, a prop de Burkina Faso. A l’oest de Dapaong, a mitja hora de cotxe, està Tami. Unes 25 persones ens encabim dins un petit autobús –mes gran que els taxis compartits, això sí- per fer aquests 700 km que ens separen, unes 12 hores de trajecte si tot va bé. A l’autobús un blanc, moi même.

La meva companya de seient –jo m’he quedat amb mig i ella amb el seu i mig meu- una guapa togolesa, es quedarà a Sokodé, a mig camí del meu destí. Parlem poc però és molt agradable.

-----

Mirant enrere, marxant endavant

Philomène Kolani

"Bienvenue à Tami!" m’ha dit la Philomène mentre m’abraçava. Dilluns 22 a les 20h del vespre he arribat a Tami, al nord de Togo. Philomène, monitora d’adults en aquest centre, és una vella coneguda de fa dues dècades com totes les cares que reconec d’aquí. Finalment he arribat, però com ha anat tot?

* * * * * 

Togo, vint anys després

Aquesta nena ara té 21 anys

Estic volant cap a Togo, a la costa occidental africana. He sortit aquest matí d'abril i tornaré el proper 3 de juny. En total estaré sis setmanes treballant en un Centre de Formació Rural al nord del país, en diversos temes de cooperació al desenvolupament i amb un de molt concret relacionat amb el seguiment d'ocells.

Doraemon i els senglars

Els boscos de Gualba han conegut aquest any la cançó del Doraemon cada cop que hi ha hagut batuda de senglar. Aquesta ha estat la solució que he triat quan les excursions amb els meus fills ens han conduït a prop d'alguna d'aquestes postals de cacera: cantar a ple pulmó la cançó del màgic gat còsmic per fer-nos notar i evitar que alguna bala perduda ensopegués amb nosaltres. La casualitat ha fet que aquesta entrada, que feia dies estava preparant, hagi coincidit amb una notícia d'avui mateix sobre un senglar passejant-se pel carrer Numància de Barcelona. Pura coincidència. No vull fer una dissertació sobre la bondat o maldat de la caça, no tinc espai ni esma, només vull apuntar uns comentaris sobre certes pràctiques i alguns mals usos que he pogut observar darrerament.

Susan George, sabiduria i revolta

Font: Transnational Institute

No tinc especial interès pel programa que dirigeix en Jaume Barberà, el Singulars. Fins ara només coneixia la seva existència per la divertida paròdia que en fan al Polònia, suficient com per no despertar-me cap mena d'interès pel programa real i menys pel seu presentador. Però aquesta setmana passada va ser diferent: l'entrevistada era Susan George, així que vaig anar a TV3 a la carta per recuperar el programa. No sé molt bé què deia el pobre Barberà a la l'entrevista ni si les seves preguntes eren o no encertedades. Reconec que me'l mirava com l'alter ego d'en Queco Novell, però en tot cas les respostes pautades, pausades i reflexionades de Susan George sempre paguen la pena.

The Vanishing Mind (Calexico)

Fa una tarda ventosa. Deien que plouria molt però, de moment, res extraordinari per Gualba. Miro per la finestra i veig els arbres del prat bellugant-se, desmanegadament, al ritme dels bufecs del vent. La força i fredor de l'aire i la foscor dels núvols amenaçadors m'ofereixen un moment especial. El gaudeixo. 

Una música m'acompanya de fons. És The Vanishing Mind, tema que tanca el darrer treball (Algiers, 2012) del grup Calexico. Últimament no paro d'escoltar aquest disc, i alguna de les cançons els meus fills ja me la demanen al cotxe i la cantem plegats. Tots els temes són sublims. No hi trobo una escletxa on descansi algun defecte.