dimarts, 6 de desembre del 2011

Les pel·lícules també ens descriuen...

Seguint amb la dinàmica iniciada en un escrit anterior sobre la relació que s’estableix entre les nostres preferències literàries i la nostra pròpia vida, em pregunto fins a quin punt existeix també una sintonia entre les meves pel·lícules preferides, aquelles que m’han marcat en moments determinats o de manera indefinida, i si reflecteixen d’igual manera la meva forma de pensar i veure el món. Així que, igual que vaig fer amb els llibres, torno a mirar el meu perfil del facebook. D’entrada, he de dir que quan vaig fer el llistat no vaig pensar en quina relació s’establia entre les diferents pel·lícules. Senzillament, posava tal o qual pel·lícula perquè, com em va passar al llistar els llibres, eren, entre les que m’agraden, les que em venien al cap en aquell moment.
Però ara sé que el que de debò em fascina en les pel·lícules és el mostrari de possibilitats de canvi que ofereix la vida a aquells que s’oposen a la rigidesa estàtica tal i com ens l’han venuda. A la nostra societat occidental, des de petits se’ns ha educat en la idea que la vida segueix un procés lineal que tots hem de respectar i seguir sense plantejar-nos gaire canvis més enllà d’elements estètics, i, sovint, ni tan sols aquests. Així, néixer, estudiar, treballar (si pot ser una única feina per a tota la vida), casar-se, tenir una casa, fills, jubilar-se, cuidar els néts i morir-se seria, seguint la normalitat, l’ordre lògic sobre el que es manté la nostra societat. En cap cas no es planteja la vida com a sistemes circulars com sí succeeix en altres cosmovisions pròpies, per exemple, de moltes tradicions africanes.
Les pel·lícules que vaig seleccionar mostren personatges trencadors amb aquesta lògica dominant: des de la clàssica Lawrence d’Aràbia de David Lean, a la més recent La vida dels altres de Florian Henckel von Donnersmarck; o bé històries circulars, com a Pulp Fiction de Quentin Tarantino) que s’allunyen de la linealitat cartesiana i newtoniana tan influent als àmbits socioeconòmics de les societats del tres darrers segles; o personatges que malgrat la seva maduresa, si més no pel que fa als anys viscuts, són capaços d’aturar-se, repensar el seu món i la seva realitat quotidiana i reinterpretar-se, amb més o menys eficàcia, en una nova forma de viure, amb independència de si el canvi va ser un procés totalment lliure o motivat per factors externs, casuals o no. En aquesta llista s’inclouen la resta de pel·lícules que descric al meu perfil: Another Woman de Woody Allen, Le Goût des autres d’Agnès Jaoui, Lost in Translation de Sofia Coppola, Los lunes al sol de Fernando León de Aranoa, Philadelphia de Jonathan Demme, i Paris,Texas de Wim Wenders.
En totes elles, grans actors són capaços de traslladar a l’espectador, si més no a mi, uns models, a manera d’antics sants d’altar, de bogeria trencadora i necessària per resetejar les nostres vides, enfangades dins la immobilitzadora quotidianitat. La genialitat de Peter O’Toole el permet interpretar el desafiament fins a la bogeria d’un Lawrence que acaba trencant amb la lògica del propi exèrcit britànic, en la lluita pel seu ideal. John Travolta ressuscita després d’anys d’estancament amb el seu retorn a les ordres de Tarantino demostrant, i no només en el seu personatge, aquesta capacitat regeneradora humana. Javier Barden, Luis Tosar i Tom Hanks s’estavellen impotents contra la cruesa de l’exclusió social, malgrat intentar emergir-hi; Bill Murray, des de l’altra banda del burlador, s’enfronta fastiguejat a la mort que acompanya l’èxit; Ulrich Mühe descobreix que hi ha vides rere les converses; Harry Dean Stanton intenta recuperar el passat perdut i no viscut amb el seu fill; i Jean-Pierre Bacri veu com la voluntat d’acostar móns irreconciliables no és possible si no hi ha ruptura. Tots ells apropen històries, moltes d’elles poc identificables amb la majoria de nosaltres, a la realitat vital del propi espectador en esdevenir personatges emocionalment colpidors, paper que excel·leix Gena Rowlands en la gran pel·lícula de Woody Allen, i que s’ha convertit en part indispensable del meu credo.
Novament identifico, doncs, aquest paral·lelisme, aquesta comunió entre les pel·lícules citades i la meva existència, pel·lícules que descriuen les meves inquietuds millor que no ho fan les meves paraules. Et passa alguna cosa semblant?

7 comentaris:

  1. Si això fos el facebook, clicaria m'agrada. Menys la de Lawrence d’Aràbia que no la conec, la resta són genials...
    Escrius molt bé, hauries de publicitar més el teu blog... Però d'on treus el temps??? Jo no vull, però vaig sempre estressada..... nens, feina ( que em comporta viatjar de tant en tant...), casa, parella, pares, amics...Uf!!! i a més ja se m'estan acabant les vacances i dilluns ja torno a BCN!!!! mar

    ResponElimina
  2. Els dissabtes i diumenges pel matí, abans que es llevin els nens, acostumen a ser bons moments per escriure per a mi. Són els moments en què poso ordre els meus pensaments. Però abans deixo que les idees flueixin pel seu aire i s'assentin. Aprofito passejos per la muntanya per fer-ho o petits moments lliures. Tampoc sóc gaire prolífic escrivint i fora de la temporada d'Escòcia vaig a un ritme d'una entrada per setmana que no sé si és molt o poc (tant me fa! però hi ha qui diu que no té temps per llegir-ho!). L'ús que en fem del temps no deixa de ser, al meu parer, res més que una qüestió de prioritats... com gairebé tot el que fem a la vida... té les seves limitacions perquè al capdavall el dia no té més hores que les que té i les obligacions ens marquen una bona part d'aquest temps... el que en fem amb la resta és cosa nostra, no?

    ResponElimina
  3. Bones Ignasi!!!! Ets els meu ídol, jejeje.....Temps???? Prioritzar???? Jo això no ho he sapigut fer mai!!!!Suposo que el meu problema és que sóc molt social i m'agrada fer 1.000 coses: necessito fer esport (bàsic perquè el meu cervell funcioni), fer família (evident...), veure els meus amics ( mínim un sopar a la setmana, amb la corresponent llarga sobretaula....) en resum que sempre estic liada!!!! Pensava que amb els anys n'aprendria, però ja m'acosto als 40!!!! i em sembla que si no n'he aprés ja, no ho faré!!!! Com diu el meu marit, forma part del meu encant!!!!
    De totes maneres jo sóc d eles que penso que a les dones de la nostra generació ens han enganyat, ens van dir, estudieu i tindreu bones feines, i hem lluitat per no ser unes marujas i tenir la llibertat i l'autonomia que no varen tenir les nostres mares.... I resulta, que si, que hem aconseguit independència econòmica, bones feines, però..... seguim ocupant-nos dels fills, de la casa etc... els homes col.laboreu si, però només col.laboreu, la carrega forta la seguim portant nosaltres....
    Espero amb impaciència el teu relat sobre l'amor.... Una abraçada. Mar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uf! Se'm fa difícil contestar la teva argumentació i menys de forma breu. Per a mi el tema de les prioritats és evident. Un exemple: fa un parell d'anys em van fer fora de la feina. La raó que em van donar era econòmica. Amb la crisi no rebíem tantes subvencions i s'havien suprimit tasques i sobrava personal. Al meu ex-cap li vaig dir que no li discutia que em fes fora però que no m'ho justifiqués com un tema de peles. Quant hi havia calers duiem diversos projectes i les retallades feia que s'hagués de reduir la quantitat de projectes. S'havia de fer una tria. Els projectes que jo duia estaven a la cua, van saltar i, amb ells, jo. Qüestió de prioritats...com gairebé tot el que fem a la vida...conscientment o no.
      Pel que fa al tema de les "dones enganyades" tens tota la raó però com abans, deixa que et posi un exemple viscut. Fa 40 anys -jo en tenia 6- el meu pare treballava de responsable de personal d'un conegut banc. La mare de mestressa de casa tirant endavant l'economia domèstica i amb tres fills, jo el caganiu. El pare es posava un trajo i corbata per anar a treballar, però en tornar a casa encenia la ràdio per escoltar música, entrava a l'habitació i sortia amb uns texans vells i una camisa descolorida per jugar amb nosaltres i atendre'ns. Els dissabtes agafava l'escombra o el drap de la pols i, amb l'exemple, ens esperonava a imitar-lo tot netejant la casa. Allò era "col.laborar" i molt trencador amb el que era normal entre els pares de la seva generació. Ell no es considerava progressista ni d'esquerres (tampoc un liberal de dretes) però el seu exemple va ser molt important per a mi.
      No vull dir que no existeixi l'efecte "dones enganyades" de què parles. És més, crec que és majoritari i fins i tot s'ha retrocedit i coses com les explicades que feia alguna gent fa 40 anys no són ni tan sols admisibles per joves de trenta avui.
      Però no tothom és igual...

      Elimina
    2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
  4. Bon dia! Quan tingui un moment, entre setmana, tescriuré alguna coseta més sobre això, avui estic en familia i no puc. Saps que jo també sóc responsable de RRHH com el teu pare!!!! I també vaig amb el meu traje, i els meus texans el cap de setmana.... I el meu marit, fa el que pot, però és una questió educacional, que costa canviar.... ( en gran part ha sigut també culpa meva, ho he permés, he volgut ser una super-woman que pot amb tot, i no....)
    En serio, tinc molta curiositat saber que en pensés de l'amor....A veure si comparteixes la meva tesis...
    Estas a Gualba???? Bonic lloc, hi tinc amics...... però no et diré qui són....Em faria vergonya...
    Mar

    ResponElimina
  5. Saps m'estic adonant que el teu blog m'acabarà servint per fer teràpia!!!! ja que em fas pensar en coses que feia temps que no hi pensava....
    Prioritats??? desde fa uns anys, la meva màxima prioritat són els meus fills, fins al punt que aquest passat hivern vaig tenir una crisis personal important. Vaig adonar-me que desde feia 5 anys que havia nascut el meu fill gran vivia tant pendent d'ells que m'havia oblidat de mi!!!! i havia deixat de fer moltes coses que per mi, com a persona, eren importants!!! Dedicava pràcticament tot el meu temps a ells i a treballar, i quasi havia deixat de fer esport (que per mi és bàsic i primordial)i els meus amics els veia poquíssim, com a molt quedavem els migdies ràpidament per dinar però sense poder-nos dedicar el temsp que necessitavem... I aquest hivern vaig petar....Vaig començar a tenir insomni, em sentia molt estressada, cansada, em sentia vella!!!!!! i un dia sopant amb la meva meva millor amiga, després de un botella de vi i dues copes, em va fer reaccionar, perquè se'm va quedar mirant, amb nostàlgia i em va peguntar... o és la meva Mar??? Ser mare és això en el que t'has convertit???? perquè si és així no vull tenir fills!!! Em va deixar glaçada, però tenia raó.... Havia deixat de ser jo, per convertir-me exclusivament a la mare de.... Entens el que et vull dir???
    Desde llavors, intento que la meva prioritat sigui ser jo, escoltar la veueta interna i intentar fer tot allò que necessito, i saps, m'he adonat que si jo estic bé i sóc feliç els meus fills ho són més, malgrat que arribi tres dies a casa un pél més tard perquè he anat al gimnàs o que els dijous, quan els he posat a dormir, sorti a sopar amb els amics...
    De fet la vida és això, anar caminant, apendre i ser capaços i prou valents per canviar allò que no ens agrada!!!!

    Uf!!!! si que faig teràpia si...

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras