Pornografia periodística de doble barem

D'això en parlava fa uns dies a Crespó negre: dol i pertinença. T'imagines una imatge semblant de la tragèdia de Germanwings? Ciutadans de primera i ciutadans de segona. Vergonya de món!

Cos atrapat sota les runes a Katmandú. Foto: Reuters. Publicada al diari ARA el 26/04/2015.

Jeroglífics

"Crònica de camp d'Akhthoes, regent a Men-Nefer. Oasi de Nen-Nesu, dia primer del mes Tot de l'any 2106. 

Sirius s'ha enlairat arrenglerat amb Amon-Ra i ens anuncia el començament d'aquest nou any que ha de ser el de l'alliberament del nostre poble sobirà. Falten sis mesos perquè Iteru, el gran riu, ens beneeixi amb les seves aigües abundants i fertilitzi la plana. Però abans ha de creuar la ciutat de Waset, on viu l'opressor, que vol represar el riu per sotmetre'ns de nou sota el seu jou. És llarg el temps d'espera i són grans el repte i les dificultats. La guerra s'està perllongant més del que prevèiem. Els homes i els animals tenen gana i no sé si podrem resistir gaire més. Ni tan sols m'han deixat preguntar al poble si vol seguir amb el procés endegat fa gairebé tres anys per alliberar-nos del poder dels sacerdots de Waset, o prefereix continuar com els darrers vuitanta anys, dirigits per Mentuhotep i la seva colla d'ignorants i corruptes. Intueixo una flaire de frustració a l'ambient."

(Jeroglífic trobat a Ahnasiya Umm al-Kiman, Oasi de Faium. Traducció: Athanasius Kircher, 1660).

* * * * *

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts.

Crespó negre: dol i pertinença

Ha passat gairebé un mes des que l'avió de Germanwings es va estavellar als Alps francesos i 150 persones hi van perdre la vida. Havia començat a preparar aquesta entrada dos dies després de la tragèdia però vaig creure millor deixar passar unes setmanes perquè les sensibilitats i el dolor estaven molt a flor de pell aquells dies i no ho vaig creure oportú. Avui, amb una mica de distància, he optat per retornar-hi i plantejar un parell de dubtes o reflexions que no m'he tret del cap en aquestes setmanes: el dol, la pertinença i els barems diferenciats. O bé: a partir de quin nivell de relació de pertinença posem la frontera per considerar properes les víctimes? I quin és el número mínim de víctimes necessari perquè una desgràcia tingui reconeixement?

No estic frivolitzant. Per endavant el màxim respecte per les víctimes i els seus familiars i amics. La meva germana viatja constantment en avió, també ho fa sovint la meva parella i jo mateix també ho freqüento, i crec que puc intentar posar-me en el lloc tant de les víctimes com dels parents i pensar-hi m'horroritza. No, no, no vaig per aquí. És el tractament que s'ha fet de la tragèdia i d'algunes converses al seu voltant el que m'ha conduït a donar un parell de voltes al tema.

Surt del mig, salaude!

Ja vaig escriure una vegada que el món es divideix en dos tipus de persones: les que pugen les escales mecàniques per la dreta i les que ho fan per l'esquerra. Hi ha gent que es creu el centre del món i se'ls en fot tota la resta de mortals. I així ens va!

Aquests dies hem fet una escapada familiar cap a La Camargue, al sud de França, entre els departaments de Boques del Roine i el Gard i per la Provença. Instal·lats en un càmping de Les Saintes Maries de la Mer, vam aprofitar per passejar entre flamencs, jugar a la platja o fer algunes petites visites culturals al castell de Tarascon, l'amfiteatre d'Arles o als pobles turístics de Les Baux i Saint Rémy de Provence. A tot arreu molt bon temps, això sí amb una mica de vent, que és el que es porta per aquestes terres i força mosquits a les zones de maresme.