Yamore (Salif Keita)

Estar a Togo essent blanc et fa percebre la diferència. Pots creure que tens les idees molt clares sobre que tots som iguals i que el color de la pell no és cap barrera. Però aquí, per molt que em vesteixi com la resta de gent, segueixo sent el yobo -tubabu o muzungu en altres països- el blanc amb denominació d'origen, observat de dalt a baix, impossible de passar desapercebut. Això em fa pensar en trenta anys enrere, quan veure un africà a casa nostra era poc més que una casualitat i els pocs que veia atreien l'atenció dels meus ulls adolescents. Per a mi, però, aquesta situació que visc ara no deixa de ser més que un fet aïllat de la meva vida, que desapareixerà en uns pocs dies, quan torni a casa.

700 km en tretze hores de bus

La maleta ja està carregada...

Amb l’emoció, la calor i les capcinades en vol no he dormit gaire ni gaire bé. Abans de les cinc ja m’he llevat per fer una dutxa.

Amb puntualitat absoluta, puntualitat togolesa?, ha sortit l’autobús a les 6.30h cap a Dapaong. Perquè et situïs, Lomé està al sud, tocant el mar, i Dapaong al nord, a prop de Burkina Faso. A l’oest de Dapaong, a mitja hora de cotxe, està Tami. Unes 25 persones ens encabim dins un petit autobús –mes gran que els taxis compartits, això sí- per fer aquests 700 km que ens separen, unes 12 hores de trajecte si tot va bé. A l’autobús un blanc, moi même.

La meva companya de seient –jo m’he quedat amb mig i ella amb el seu i mig meu- una guapa togolesa, es quedarà a Sokodé, a mig camí del meu destí. Parlem poc però és molt agradable.

-----

Mirant enrere, marxant endavant

Philomène Kolani

"Bienvenue à Tami!" m’ha dit la Philomène mentre m’abraçava. Dilluns 22 a les 20h del vespre he arribat a Tami, al nord de Togo. Philomène, monitora d’adults en aquest centre, és una vella coneguda de fa dues dècades com totes les cares que reconec d’aquí. Finalment he arribat, però com ha anat tot?

* * * * * 

Togo, vint anys després

Aquesta nena ara té 21 anys

Estic volant cap a Togo, a la costa occidental africana. He sortit aquest matí d'abril i tornaré el proper 3 de juny. En total estaré sis setmanes treballant en un Centre de Formació Rural al nord del país, en diversos temes de cooperació al desenvolupament i amb un de molt concret relacionat amb el seguiment d'ocells.

Doraemon i els senglars

Els boscos de Gualba han conegut aquest any la cançó del Doraemon cada cop que hi ha hagut batuda de senglar. Aquesta ha estat la solució que he triat quan les excursions amb els meus fills ens han conduït a prop d'alguna d'aquestes postals de cacera: cantar a ple pulmó la cançó del màgic gat còsmic per fer-nos notar i evitar que alguna bala perduda ensopegués amb nosaltres. La casualitat ha fet que aquesta entrada, que feia dies estava preparant, hagi coincidit amb una notícia d'avui mateix sobre un senglar passejant-se pel carrer Numància de Barcelona. Pura coincidència. No vull fer una dissertació sobre la bondat o maldat de la caça, no tinc espai ni esma, només vull apuntar uns comentaris sobre certes pràctiques i alguns mals usos que he pogut observar darrerament.

Susan George, sabiduria i revolta

Font: Transnational Institute

No tinc especial interès pel programa que dirigeix en Jaume Barberà, el Singulars. Fins ara només coneixia la seva existència per la divertida paròdia que en fan al Polònia, suficient com per no despertar-me cap mena d'interès pel programa real i menys pel seu presentador. Però aquesta setmana passada va ser diferent: l'entrevistada era Susan George, així que vaig anar a TV3 a la carta per recuperar el programa. No sé molt bé què deia el pobre Barberà a la l'entrevista ni si les seves preguntes eren o no encertedades. Reconec que me'l mirava com l'alter ego d'en Queco Novell, però en tot cas les respostes pautades, pausades i reflexionades de Susan George sempre paguen la pena.

The Vanishing Mind (Calexico)

Fa una tarda ventosa. Deien que plouria molt però, de moment, res extraordinari per Gualba. Miro per la finestra i veig els arbres del prat bellugant-se, desmanegadament, al ritme dels bufecs del vent. La força i fredor de l'aire i la foscor dels núvols amenaçadors m'ofereixen un moment especial. El gaudeixo. 

Una música m'acompanya de fons. És The Vanishing Mind, tema que tanca el darrer treball (Algiers, 2012) del grup Calexico. Últimament no paro d'escoltar aquest disc, i alguna de les cançons els meus fills ja me la demanen al cotxe i la cantem plegats. Tots els temes són sublims. No hi trobo una escletxa on descansi algun defecte.

Tintín arriba a Gualba

Capità Haddock, Hergé

Suposo que el meu esperit blocaire s'ha encomanat de la sequera hivernal. Potser ha nevat molt pel Pirineu però al Montseny patim una sequera que fa fredat. La veritat és que, a banda de la climatologia, aquestes darreres setmanes no han sigut cap bassa d'oli. Encara que no les hagi patit directament jo, davant les històries que he viscut a prop meu em sembla que qualsevol cosa que pugui explicar resultaria bastant frívola.

Però la vida segueix i posats a ser frívols deixa'm que m'hi posi, doucement com diuen els francesos, amb una certa dosi de protagonisme narcisista.

Let Go (Everest)

Què es pot dir d'una banda de rock que ni tan sols té entrada pròpia a la vikipèdia? Això li passa a Everest, una banda de Los Angeles que el 2008 va editar el seu primer album Ghost Notes, un excel·lent treball amb clares influències de grups com Wilco i músics com Neil Young, als qui van fer de teloners entre 2008 i 2009. Aquell primer disc va ser editat sota el segell discogràfic de Young. Ja van pel tercer i segueixen sense aparèixer per la xarxa més enllà de la seva pàgina oficial i d'alguns vídeos que es van penjant ara aquí, ara allà. Són grans musicalment, amb dues guitarres i un baix potent, a banda de la veu camaleònica de Russell Pollard (aquest sí que apareix a la viki). Camaleònica perquè el primer cop que vaig escoltar Taking on the future del primer disc, em pensava que escoltava en Neil Young, però a Raking me over the coals del darrer Ownerless (2012) em sembla sentir la veu de Jeff Tweedy dels Wilco, mentre que altres temes em recorden la d'Eddie Wedder de Pearl Jam.

Tertúlies de cafè, com sempre

La tertúlia del cafè Guerbois. Édouard Manet, 1869

Feia dies que no escoltava la ràdio. Però entrat l'any, recién estrenado com diria Mafalda, vaig pensar que potser amb allò d'any nou, vida nova les emissores haurien fet un gir interessant en els seus plantejaments. I especialment en aquests espais tan seguits per l'audiència com les tertúlies del matí. En part per la força del costum, en part per la impredictibilitat de les ones donat que a casa no sintonitzo gaires emissores, vaig resoldre el dubte amb la tertúlia del matí de Catalunya Ràdio -des de fa un temps MCR- del 4 de gener. Seguint la seva línia habitual Manel Fuentes dirigia la tertúlia amb l'escriptor Xavier Bru de Sala, el cineasta Pere Portabella i l'arquitecta i ex regidora de Ciutat Vella Itziar González. Prometia interessant, encara que només fos per la bona interpretació de savi de veu reflexiva d'en Portabella. El resultat, l'avanço, va ser decebedor.

Crossroads (Calvin Russell)

La vida és plena de cruïlles. No és cap descobriment. Tots les hem conegut i de vegades més sovint que no pensem. Elegir estudis o establir una relació de parella són alguns d'aquests moments importants en què l'elecció marcarà un punt d'inflexió, ja que en triar un camí deixem aparcades altres possibilitats, si més no temporalment. I a voltes l'elecció no és fàcil, perquè molts cops els diferents camins que se'ns obren semblen igual de prometedors. Ens podem equivocar. I? Busquem un nou camí. Una bona amiga em deia que quan una porta es tanca se n'obren de noves. Quina gran sort poder equivocar-se! Què millor que saber que la vida ens l'anem fent nosaltres mateixos amb les nostres decisions. I els entrebancs que vénen de fora? Malalties, atur, una separació no volguda... Noves cruïlles. Camins avortats. Cercar el nou camí. Tornar a començar. Ara que anem acabant l'any tenim el costum de repensar les coses que volíem haver fet i encara no ens hem decidit, pensant que el canvi està al girar el darrer full del calendari. Ja podem començar, no?

Escapada pirinenca!

Aquesta darrera setmana em vaig acostar al Pirineu i al Prepirineu a fer els seguiments d'ocells d'hivern. Primer vaig passar pel de Peramea-Montcortès, que havia estrenat aquesta passada primavera i que encara no coneixia en ambient hivernal. Si al maig i juny em va sorprendre el gran número d'espècies detectades, aquest hivern encara he flipat més ja que n'he comptat fins a 36! I estem parlant d'un tram de només 3 km. Entre elles espècies com el tord ala-roig, el durbec o el picot negre. Realment aquest paratge és espectacular per la seva diversitat. I va tenir el seu encant fer el recorregut sota una lleugera nevada. No vaig fer fotos, però.