El torrent porta l’aigua fent camí de baixada, de forma poc constant, segons la generositat de les pluges.
A CONTRATORRENT pensa el món des de baix però amb la vista enlaire. I també de forma irregular...
Alguns sociòlegs afirmen que no va ser l'invent de la màquina de vapor el que va revolucionar la societat sinó el del rellotge. El control del temps i la necessitat de fer encabir dins els minuts que conté un dia totes les activitats que desenvolupem, ja sigui per lleure ja sigui per produir més, han suposat un canvi sense precedents a les societats de les darreres dècades. Hem passat dels ritmes lents a la vida trepidant. De l'opció de gaudir d'un viatge a la de voler saltar de país en un pas. Del menjar entaulat al fast food. De les converses pausades als whatsapps i a les piulades d'immediatesa. De la producció artesanal al fordisme i taylorisme més exagerat per produir més amb menys temps.
A aquesta societat dels ritmes ràpids l'acompanya el ritme de les comunicacions i les noves tecnologies que permeten fer operacions cada cop a major velocitat i obtenir informacions de forma més immediata.
Sens dubte és una de les cançons més tristes que conec. La lletra és senzillament brutal. Una persona trencada per la pèrdua d'algú que ha marxat. No sabem com ha passat. Però qui es queda amb el buit deixat per la seva absència desitjaria no haver vist mai la llum del sol perquè així no l'importaria la pluja d'ara. Beth Orton és una cantautora anglesa, reconeguda com a millor veu femenina britànica l'any 2000, que combina els estils folk i l'electrònica per fer temes tan sublims com aquest I wish I never saw the sunshine, inclòs a l'album Trailer Park, de 1996, un album que va rebre premis i reconeixements diversos. I per què una cançó trista? I per què no? També la tristesa forma part de la nostra vida, malgrat l'amaguem sota el coixí, i d'ella, i amb ella, aprenem a comprendre el món i a relacionar-nos-hi.
Aquest any no he gosat treure-hi el nas. Altresanys ho havia fet però aquest cop he pensat que no tenia ganes d'agobiar-me. I no em refereixo a les eleccions catalanes, sinó a un altre esdeveniment més proper com és la XVII Fira del bosc i de la terra que ha tingut lloc aquest cap de setmana a Vallgorguina.
Deu fer uns cinc anys, en plena bombolla immobiliària i enmig de la crisi energètica que es manifestava en l'increment dels preus dels carburants i en un canvi climàtic on les emissions dels carburants hi juguen un paper fonamental, estava fent un cafè amb un analista d'un think tank català i discutíem sobre l'afectació de tots dos factors a la nostra societat, intentant veure'n les causes i les conseqüències.
Vivim temps convulsos. Ho sabem prou bé. A banda de les múltiples crisis que patim i pateix el planeta, hi ha un tema que crea grans enrenous. Si al llarg dels darrers anys les tertúlies i els articles d'opinió dels mitjans de comunicació anaven plens de primes de risc, deutes i rescats, amb tots els seus efectes col·laterals com l'augment d'aturats, les retallades socials, la congelació de sous i de crèdits o els desnonaments, des del dia 12 de setembre, aquests espais de crítica i opinió han vist com havien de fer lloc per discutir sobre una Catalunya sobirana i el dret a decidir d'un poble.
Avui fa un any vaig començar a posar en obert A CONTRATORRENT. L'objectiu inicial del bloc, ja ho explicava aleshores, era trobar aquest espai on expressar-me. Sempre m'han dit que escric millor que no parlo, així que cada cop parlo menys i miro d'escriure més... o una mica. I avui que el nadó comença a posar-se de peu, amb ajuda, és clar, que un encara porta xumet, és un bon moment per fer una ullada a l'any que ja ha volat.
Un bon amic meu va celebrar el seu aniversari aquest estiu. I un altre bon amic, un erudit -i que em perdoni- del rock i del blues de tots els temps, li va fer un gran regal: amb el títol de 50 anys, 50 cançons va gravar en quatre cd 50 cançons elegides curosament. Sense repetir cap artista, cada cançó era d'un any diferent. Des de You need love de Muddy Waters de 1963, fins a We know it’s still rock’n’roll de Stone Axe de 2012, passant pels cinquanta anys viscuts. Per aquells cd hi ha les veus, les guitarres, els sons i les bateries dels Rolling Stones, Lynyrd Skynyrd, Led Zeppelin, Neil Young, Leño, Frank Zappa, Eric Sardinas o Joe Bonamassa, per citar-ne alguns. Tot un treball d'orfebreria d'exquisida preparació. No va elegir els clàssics més coneguts de cada autor o grup sinó que va optar per aquelles peces, sota el seu criteri òbviament, més selectes, encara que no responguessin als cànons de la majoria o, coneixent-lo, buscant transgredir-los. Per afinitats amb homenatjat i homenatjador, em vaig poder agenciar una còpia del regal. Lentament vaig descobrint, tema rere tema, la grandesa de cada elecció feta, el sentiment que hi ha a cada opció que mostra, sense ambigüitats, la qualitat i sensibilitat de l'orfebre. Entre tant repertori per triar i remenar, em vaig sentir ràpidament atret per un tema interpretat de forma apassionada i descarnada per Bon Scott, el cantant d'AC/DC de la primera època, la veu del qual pot confondre d'entrada, però que es va matisant a mesura que avança la cançó. El tema és Ride on i pertany al disc Dirty Deeds Done Dirt Cheap, de 1976. Es tracta d'una bonica balada plena de tocs blueseros que contrasta força amb altres treball d'AC/DC. Gràcies, Carles!
Si fos bruixot llençaria aquesta maledicció a veure si la còlera divina queia sobre els responsables de Caçadors de bolets. Comença la tardor i ja hi som altre cop amb el programa de marres...
Massa intransigent i radical? Potser sí, però no me'n puc estar de dir-hi la meva. Només vaig seguir la primera temporada d'aquest programa de la televisió catalana, ara fa vuit anys, i alguns capítols d'anys posteriors, i tot i que no puc assegurar que les coses no hagin canviat, pel que he pogut veure i llegir em sembla que tot segueix si fa no fa igual.
Jo devia tenir uns 13 anys, no crec que més, potser menys. Per aquella època el Jordi i jo compartíem habitació i ell tenia una magnífica cadena de música amb aquells altaveus enormes que encara conserva. I al costat, la seva col·lecció de discos que anava engrossint de mica en mica; sons nous i frescos que s'introduïen per casa desvirgant la puresa de la música clàssica omnipresent. Si aquesta ja me l'havia fet meva a força de sentir-la una i una altra vegada, la nouvinguda, aquesta querida que entrava per la porta del darrera, havia de fer tot un llarg aprenentatge per ser admesa en societat. I no sempre ho tenia fàcil. Potser mai. Per proximitat, vaig ser qui, després del meu germà, vaig estar més amatent als nous vents. Però no me'n vaig saber aprofitar suficientment. Amb el temps he entès que vaig perdre moltes oportunitats d'enriquir-me -musicalment parlant- de les deus que rajaven al costat mateix del meu llit. Però tot necessita el seu temps per ser assimilat i per assentar-se. A marxes forçades, els darrers anys he incorporat en grans dosis aquelles músiques que haurien d'haver caigut com pluja fina.
A la nota anterior vaig comentar la idea de què la meva defensa de l'independentisme va lligada a un canvi en les polítiques ultraliberals de molts dels seus defensors que trobem als partits polítics. Aquesta idea l'expressava dient que el dia després caldran manifestacions per dir adéu als masos que promouen aquestes polítiques. Des del meu punt de vista, la majoria (seran tots?) de polítics del nostre país segueixen aquest patró de pensament econòmic que posa per davant del benestar de les persones i de l'entorn el de les finances (tema per una altra nota, I promise). De vegades parlo amb gent sobre el nivell cultural de la classe política en general i em sorprèn quan del conseller d'economia actual, Andreu Mas-Collell, diuen que aquest sí que és un bon gestor ja que l'identifiquen com una persona de prestigi, un savi que sap bé de què parla com si això fos garantia de millora per a les nostres vides. Prestigi, savi, sap de què parla... no ho dubto, potser és la persona més formalment llesta del govern actual. Però no el voldria mai com a responsable econòmic d'una Catalunya independent, com tampoc no el vull ara. La intel·ligència posada al servei d'una ideologia ultraliberal que situa les finances per davant les persones i el medi ambient no és el que vull per a mi, els meus fills i el meu país.
En aquest debat, el meu germà em va passar un article de l'economista Vicenç Navarro a qui segueixo sovint. A l'article fa justament aquesta crítica de què estic parlant, però amb saviesa i coneixement professional. Casualment utilitza com a contraexemple un altre famós economista dels reconeguts, en Xavier Sala i Martín, del qual tinc previst parlar-ne en un altre moment ja que, com a totòleg, també és capaç de parlar de canvi climàtic dins la lògica negacionista, i manipular les dades en benefici de la seva mentida. Però això són figues d'un altre paner i serà per un altre dia! Avui volia deixar-te enllaçat aquest article d'en Navarro.
Aleshores tenia onze anys. Era un vailet. No sabia de què anava tot plegat. Però entre els meus escassos records d'infantesa tinc una imatge: una cantonada del Passeig Sant Joan, els pares, el Jordi, l'Anna... ulls encuriosits que miren cap aquell carrer on es belluguen riuades de persones amb senyeres, al crit unànime de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". La mare m'explicaria amb el temps que amb nosaltres tres no es van atrevir a anar pel mig de la manifestació i ens desplaçàvem pel lateral, acompanyant-la. Eren temps de grisos, en tots els sentits, i era fàcil imaginar-se que allò pogués anar mal dades...
Sovint les cançons ens aporten, sense saber ben bé per què, allò que necessitem. M'imagino que l'autor no sap quin efecte tindrà aquella combinació de sons i paraules sobre qui l'escolta. Si ho sabés potser intentaria provocar determinades reaccions i la música sonaria poc sincera. Per sort existeix el caos i la incertesa i les percepcions es modifiquen per infinitat de variables incontrolables. Quina grandesa! Una cançó que un defineix com a trista, un altre li troba un sentit d'esperança o fins i tot d'alegria. Hom percep de maneres diferents un mateix estímul repetit en moments també diferents. Res no és mai igual. Seguint el calendari hebreu, aquesta setmana va començar el diumenge amb un sotrac, i els sotracs s'han anat succeint al llarg dels dies. Arribat el divendres, i amb l'esperança que es mantingui, sembla que les aigües es calmen i el vent s'asserena. Better way és un excel·lent tema publicat l'any 2006 a Both sides of the gun, de Ben Harper, un d'aquests cantautors màgics capaços de relaxar-te els dies més tensos o d'encrespar-te els més tranquils. La grandesa dels grans autors que no et deixen indiferent. La setmana ha estat convulsa, però Better way és un cant a l'esperança i a recuperar el millor camí amb dinamisme...
Alguns sociòlegs afirmen que no va ser l'invent de la màquina de vapor el que va revolucionar la societat sinó el del rellotge. El control del temps i la necessitat de fer encabir dins els minuts que conté un dia totes les activitats que desenvolupem, ja sigui per lleure ja sigui per produir més, han suposat un canvi sense precedents a les societats de les darreres dècades. Hem passat dels ritmes lents a la vida trepidant. De l'opció de gaudir d'un viatge a la de voler saltar de país en un pas. Del menjar entaulat al fast food. De les converses pausades als whatsapps i a les piulades d'immediatesa. De la producció artesanal al fordisme i taylorisme més exagerat per produir més amb menys temps.
