dissabte, 31 d’agost de 2013

Sorpreses agradables

De vegades la vida ens sorprèn o potser és que deixem que ens sorprengui. Una de les situacions que sempre em criden l’atenció és quan trobes algú en un lloc on no t’esperes: estàs sopant amb els nens en una pizzeria i portes vint minuts pensant de què et sona aquella bonica noia que asseguda dues taules enllà somriu a la seva atractiva parella. De sobte hi caus: ostres, si és la de la farmàcia! És clar, sense la bata...!

Hi ha situacions en les que no et fa gaire gràcia trobar-te amb ningú i mires d’evitar-ho. Una de les que més m’afecta és quan viatges per un país diguem-ne exòtic, i ja no parlo d'algú directament conegut sinó senzillament quan et trobes amb un català o potser castellà o basc, en tot cas peninsular, en aquell espai geogràfic que havies catalogat com a cul del món. No ho he entès mai del tot però conec força gent (d’altres no els conec però els he vist actuar) que en aquestes situacions se senten atrets i ràpidament necessiten interactuar amb aquells que mai no haurien saludat si els haguessin trobat al metro d’Urquinaona, a la cafeteria del Guggenheim o prenent un cafelito a la Castellana. Però és clar, estan en un altre país, escolten paraules en la seva llengua i vinga, anem a veure qui és, què hi fa, fem una competició de països on hem estat (pur col·leccionisme) i dóna’m el telèfon o l'e-mail que ens hem de veure quan torni a Barna (com si per un moment ens ho creguéssim), y tomamos unes cañas cualquier día (que Madrid està més a prop de casa que Udaipur); ¡Anda la ostia! Agur.

Recordo un mes d’agost voltant per Polònia i Txèquia amb la Cris, el Roger i la Sònia: després de tres setmanes sense veure ningú per terres poloneses ens molestava la presència de peninsulars per Praga. Teníem una consigna entre nosaltres que hem mantingut amb els anys (jo al menys encara la utilitzo amb la Cris): quan algú detectava algun turista hispà apropant-se cridava en veu alta Staremiasto que si mal no recordo, tot i que segur que la grafia no és la correcta, volia dir “ciutat vella” en txec (semblàvem trilers de les Rambles al crit de ¡Agua! davant la urbana). A partir d’aquell moment utilitzàvem la barreja de paraules en francès i anglès que coneixíem o senzillament callàvem perquè no se’ns reconegués l’origen i poder passar desapercebuts (que no se’ns enganxés cap col·leccionista esnob, vaja, encara que amb la distància em penso que érem nosaltres els nous esnobs ).

* * * * *

Amsterdam, 18 d'agost. Són les quatre de la tarda i ens passegem entre canals i bicicletes. De sobte una cara coneguda, un caminar decidit, un jizz molt particular en llenguatge ornitològic. L'Enric Royo per Amsterdam! El saludo i l'abraço, ens sorprenem (ell més, potser per la meva efusió) i ens posem a xerrar vint minuts llargs. Feia més de cinc anys que no ens vèiem, des de la meva etapa al CIDOB. Ell havia marxat abans cap a Mallorca i allà li vaig perdre la pista. Un any per Madrid, a la Secretaría de Inmigración i ara torna per Barcelona, i uns dies de descans per la capital holandesa. Fa molts anys que ens coneixem però mai no vam intimar gaire, tot i que crec que sempre hem compartit idees i formes de fer i, per damunt de tot, ens hem respectat l'un a l'altre.

Després, seguint els rituals de les trobades entre amics, coneguts i paisans en general a l'estranger, ens hem intercanviat e-mails. Potser perquè els dos sabem de què van aquestes coses ho hem fet sense promeses d'escriure'ns i quedar per fer un cafè. Avui, però, m'ha fet molta il·lusió trobar-lo i compartir aquesta abraçada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras