dimarts, 27 d’agost de 2013

¿Por qué no te callas?

Enmig de la XVII cimera iberoamericana de 2007 el borbó Juan Carlos I li va etzibar el famós “¿Por qué no te callas?” al president veneçolà Hugo Chávez. Sis mesos abans, un altre menys famós però una mica més passional que el monarca espanyol (cosa no gaire difícil, per cert) va elevar amb força un crit demanant silenci als contertulians que s’entossudien a replicar-se de males maneres. El sentit “Prou! Prou! Prou!” acompanyat d’uns rítmics i contundents cops a la taula del periodista Josep Cuní, van ser popularitzats i musicats per l’alter ego del Polònia. A casa nostra, tradicionalment, sempre s’ha dit allò de calladet estaries més mono o alguna altra elocució similar.

No crec que tingui a veure amb el meu silenci blocaire dels últims mesos, que atribueixo més a una sobredosi des de la meva estada a la sabana togolesa, a la feinada un cop retornat on, entre altres coses, estic preparant un informe sobre l’estudi realitzat, i a les vacances pels Països Baixos, amb poques connexions telemàtiques (sembla que no hagi abandonat Togo). Però en tot cas, des de què vaig tornar ara farà tres mesos, he viscut diverses ocasions en les que, sense que sempre m’ho hagin expressat obertament, m’he sentit receptor d’aquest missatge demanant que calli. N’he estat conscient en situacions variades, en família i amb amics i coneguts. De fet no sempre m’ha calgut ser gaire perspicaç per adonar-me que estaria millor fent el mutis: m’han penjat el telèfon, negat la salutació pel carrer i girat la cara quan em veien, així que el missatge era prou clar. En altres ocasions he hagut de suportar males cares o escoltar expressions de rebuig cap a les meves paraules. Fins i tot em vaig haver d’aixecar de taula a mig dinar després de demanar-li al meu interlocutor que canviéssim de tema per no acabar en un debat inútil i estèril que ens enfrontaria.
Fet i fet “¿Por qué no te callas?” no és una mala frase. D'entrada, i analitzat cas per cas, pots arribar a pensar que són els altres els que s'equivoquen. Però quan des de diferents fronts reps el mateix missatge el principi de parsimònia d’Occam ens diu que això no és el més probable, i que les solucions més simples acostumen a ser les més encertades. Dit d’altra manera, segurament no són els altres els que s’equivoquen tots alhora i sí en canvi un servidor que sigui amb les paraules, el to o l’actitud, es converteix en persona non grata en determinats moments, en certs entorns i per a persones concretes.
Bé. L’opció del millor calladet em sembla encertada. Un temps d’allunyament social, un retorn a certa vida ermitana o monàstica (hort, guitarra, muntanya, lectura, família) pot anar-me bé i, de retruc, no excitar les sensibilitats dels qui m’envolten o amb qui interactuo. Deixar la presidència de l’ampa d’aquí a un mes em pot ajudar a aquest necessari distanciament (et pot semblar una mica exagerat però als pobles petits l’ampa té una força social sense comparació, fins i tot utilitzada com a trampolí per a l’alcaldia; molt probablement es tracta del primer poder fàctic del poble, però d’això en parlaré en un altre moment).
Me’n vaig al silenci perquè així ho vull i necessito. Sense recremors, amb tranquil·litat. Però no temis amic, no tinguis pena amiga. Aquí, a A CONTRATORRENT, seguiré en actiu. Recuperaré aquest període de descans estiuenc amb més força, perquè segueixo tenint moltes coses per dir, encara que interessin a poca gent. Aquest és el meu vehicle d’expressió. No em veus la cara i no pots llegir-me entre les línies de les meves arrugues per saber si t’estic recriminant res (o a tu t’ho sembla) quan escric alguna idea. No escoltes el meu to de veu que sembla pot arribar a ser feridor i molest. Aquí dic les coses com les penso, sense filtres, però depurant en tota la mesura que sóc capaç cada paraula, cada frase perquè ningú no pugui recriminar-me ni posar en boca meva més del que està escrit. Sense embuts.

3 comentaris:

  1. Això que expliques crec que passa perquè hi ha gent que no li agrada sentir segons quines coses. I els que no acostumem a callar el que pensem, doncs ens trobem en situacions com les que descrius.
    Però vull comentar l'últim punt. Dius que si escrius, el que llegeix no sap si li estàs recriminant res i, per tant, t'estalvies el mal tràngol. Que ho expresses tal qual i així no hi ha dubte del que estàs dient. Doncs et diré que a mi escriure m'ha dut a confusions per part de la persona que llegeix i justament pel que dius. Quan escrius falten altres llenguatges, visual, to de veu... que han fet que una cosa escrita entre somriures, l'altre interlocutor ho hagi rebut com un insult. O coses escrites amb sentiment, l'altre ho hagi rebut com una broma. Per tant, quan escrius no veus ni sents a l'altre però no sempre és un avantatge, a vegades també ens pot dur a confusions i mals entesos.
    Goita, m'has donat una idea per un escrit al meu bloc. La importància del llenguatge no verbal en la comunicació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja tens raó. Com a bons primats visuals -i tu ho saps millor que jo- necessitem el llenguatge corporal per comunicar-nos, més ric que l'articulat. No és qüestió de fugir de tràngols . Només que la paraula escrita no admet interpretacions. Una mica fart de la cantarella "volies dir que..." com aprenents de bruixots. Volia dir el que he dit i res més. I l'escriptura no admet dobles intenciions excepte per a les ments malaltes.

      Elimina
    2. I a les ments malaltes que les bombin!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras