Tertúlies de cafè, com sempre

La tertúlia del cafè Guerbois. Édouard Manet, 1869

Feia dies que no escoltava la ràdio. Però entrat l'any, recién estrenado com diria Mafalda, vaig pensar que potser amb allò d'any nou, vida nova les emissores haurien fet un gir interessant en els seus plantejaments. I especialment en aquests espais tan seguits per l'audiència com les tertúlies del matí. En part per la força del costum, en part per la impredictibilitat de les ones donat que a casa no sintonitzo gaires emissores, vaig resoldre el dubte amb la tertúlia del matí de Catalunya Ràdio -des de fa un temps MCR- del 4 de gener. Seguint la seva línia habitual Manel Fuentes dirigia la tertúlia amb l'escriptor Xavier Bru de Sala, el cineasta Pere Portabella i l'arquitecta i ex regidora de Ciutat Vella Itziar González. Prometia interessant, encara que només fos per la bona interpretació de savi de veu reflexiva d'en Portabella. El resultat, l'avanço, va ser decebedor.

D'entrada, i com faig força sovint, tenia l'auricular a l'orella mentre feia coses diverses prestant més o menys atenció als temes segons el meu interès. I és que es parlen de tantes coses en una tertúlia! Em vaig posar en guàrdia cap al minut 17 quan en Portabella va començar a parlar del fracàs del nostre sistema econòmic capitalista com un problema que ens havia portat a l'enorme consum de recursos, fent especial referència als energètics, ja que aquests dies s'ha posat de moda parlar del fracking per extreure gas o petroli de ben endins del subsòl i, afegia, la necessitat de fer un canvi de paradigma econòmic. En Fuentes va reblar el clau entrant a parlar de decreixement. Bé, més aviat deixant anar el concepte i res més. A partir d'aquest moment la tertúlia va derivar durant una bona estona a l'entorn del decreixement i de les majors o menors bondats del sistema capitalista. 

González va fer mutis quedant amb un trist paper de convidada de pedra. Però en Bru de Sala no se'n va estar de dir-hi la seva amb tot un seguit de tòpics que deixen palès el gran desconeixement que té del concepte de decreixement (i també de la seva creença en la tecnologia com a salvadora del món, tema aquest d'una futura entrada). 

Entre els punts més febles de la seva argumentació va utilitzar els següents: si baixa el consum augmenta l'atur; si s'incrementa l'economia s'incrementa el consum de recursos energètics; mentre nosaltres teníem aquest creixement no dèiem que estàvem (el model) en crisi (el parèntesi és meu); a Occident hem crescut així (en referència a la societat de consum)... ara no podem dir que els altres no creixin així; no podem dir ara tots hem de decréixer perquè tenim aquest problema; hem crescut així, mantenint l'elevat nivell de consum i, malgrat que aquí estem en crisi, en termes generals es continua vivint bastant bé.

Per aclarir, ni que sigui superficialment algun d'aquests punts (si algú vol aprofundir-hi hi ha molta bibliografia sobre el tema: Serge Latouche, Carlos Taibo, o la revista Ecología Política, per citar-ne alguns), em permeto la llicència d'introduir algunes correccions a les afirmacions del tertulià. No sóc un expert en el tema, ni tan sols em considero un gran coneixedor de la matèria, per això m'adreço a llegir els estudiosos. En tot cas, no gosaria anar com a opinador d'un tema que desconec, amb la prepotència de qui es pensa que els altres en saben menys que un mateix.

Bru de Sala va establir com a veritat absoluta la relació "davallada del consum=augment de l'atur". Però aquesta relació no serveix en una societat del decreixement ja que en ella hi ha tot un seguit de feines a fer, no lligades amb la producció consumista però sí amb el benestar social i ambiental, que no suposen atur necessàriament, sinó més aviat el contrari. A banda, també es pot considerar que el que s'ha de fer -fins i tot en el nostre propi model econòmic neoliberal- és repartir el treball entre la gent que hi ha, o sigui amb una reducció de la jornada laboral. Però els que manen no estan per aquesta feina de cap de les maneres.

També va establir com a incontrovertible la relació "increment de l'economia=increment de consum de recursos energètics". Aquesta relació, però, no és directa i sí té a veure amb un model ineficient energèticament com el nostre on el tràfic de, per exemple, porcs entre el Regne Unit i França es dóna en volums semblants en totes dues direccions. Una remodelació eficient de l'economia i de les relacions comercials reduiria el consum energètic, estalviant de passada el desplaçament de marrans a banda i banda de la Mànega. I no és un cas aïllat: hi ha centenars d'exemples de productes que es produeixen, cultiven o es processen en diferents parts del món realitzant circuits racionalment inversemblants. Els costos socials i ambientals d'aquestes activitats globalitzadores (sota l'eufemisme de danys col·laterals) no estan inclosos dins el preu final dels productes, cosa que si s'internalitzessin en reduirien el seu consum (substituint-lo quan fos escaient per productes locals i per tant sense un decreixement necessari de l'economia) i el consum de recursos. A ¿Qué és la globalización?, d'Ulrich Beck o a La trampa de la globalización de Hans Peter Martin i Harald Schumann, hi pots trobar un bon grapat d'exemples que acaben conformant aquesta pràctica habitual de deslocalització econòmica i malbaratament de recursos.

Diu en Bru de Sala: "Mentre nosaltres teníem aquest creixement no dèiem que estàvem (el model estava) en crisi" (el parèntesi és meu). I tant que ho dèiem! Alguns amb la boca més petita i d'altres a crits però hi ha hagut des de fa dècades (cal remuntar-se al Club de Roma creat el 1968 per recordar-ho?) múltiples veus dient que aquest model de creixement econòmic del món occidental és insostenible i que es toparia amb els límits del creixement com així s'està demostrant. Moltíssimes veus! Això sí, apagades per les campanyes de multinacionals de tot tipus a favor de l'hiperconsumisme amb el vist-i-plau i la connivència o inoperància, de la majoria de la classe política d'arreu del món i de nombrosos mitjans de comunicació, incapaç i incapaços de sostraure's d'una mentalitat d'acumulació i del model econòmic dominant que ho envaeix tot.

Seguia el tertulià: "A Occident hem crescut així i ara no podem dir als altres que no creixin". Per què no? Es pot dir perfectament cap a on porta aquest model perquè els resultats desastrosos tant socials com ambientals (i la impossibilitat física de materialitzar-lo per a tota la humanitat) estan aquí. I a més, el decreixement no diu que altres societats no puguin créixer. La tesi del decreixement és que el creixement per se deixi de ser un objectiu o un medi per aconseguir res. Ateus del creixement, i per això millor parlar d'acreixement. Però no vol dir no-créixer: calen més serveis socials (educació, salut, benestar, gent gran...) evidentment, que suposen un creixement perquè són insuficients per a la humanitat actual. I hi ha països o regions que necessitaran utilitzar més recursos per assolir els mínims suficients per viure amb dignitat. El decreixement no diu als països pobres que no poden créixer. La literatura esmentada abans en fa referència de forma abundant.

I encara afegia: "Hem crescut així, mantenint l'elevat nivell de consum i, excloent que ara aquí estem en crisi, en termes generals es continua vivint bastant bé." On, em pregunto? En Bru de Sala posa d'exemple Alemanya i el seu nivell de benestar. Ah! I a la resta del món li ha anat bé? En un moment que tots els indicadors apunten a un major grau de pobresa, a diferències creixents entre rics i pobres, a un increment de problemes relacionats amb qüestions ambientals... podem afirmar que "en termes generals es continua vivint bastant bé"? En quin món viu aquest senyor? O és que el seu món acaba a la porta de casa seva? 

Una vegada més la ignorància, la inconsciència o la mala llet (parafrasejant Serrat) envien un missatge equívoc a la societat en forma de milers d'oients que segueixen les tertúlies (podrien afegir un "de cafè" perquè l'oient entengués que són poc rigoroses). I el pitjor del cas és que el discurs dominant està tan interioritzat que els altres tertulians i el propi conductor del programa no van saber (o no van voler) entrar a discutir cap d'aquests punts. A la manera de Pilat. 

Lamentable espectacle que ens recorda altre cop el patètic treball que els tertulians fan en un programa de la ràdio pública (finançada per tots) i el del propi conductor, acceptant el joc de les opinions per davant del treball contrastat i ignorat dels professionals i coneixedors de les matèries que es tracten. Cap a una república de fireta, benvinguts a casa vostra.