Fora de joc, qüestió d'anacronismes

El fora de joc és aquesta norma del futbol que sanciona el jugador o jugadora d'un equip quan, amb alguna excepció, en el moment que li passen la pilota no té cap oponent en el camí entre ell i el porter rival. 

Formalment, es podria dir que el fora de joc és un anacronisme, perquè en realitat és com trobar-se en un temps i en un espai que no toca: el jugador infractor no ho seria si estigués algun metre enrere -de vegades uns pocs centímetres- o si el temps avancés o retrocedís lleugerament, potser només unes dècimes. Senzillament, el jugador o jugadora eren esdeveniments anacrònics que no estaven al lloc adequat al moment escaient. Anacronisme, una paraula d'origen grec (contra (el) temps) i que en argot arqueològic és substituïda per l'acrònim anglès oopart (out of place artifact o artefacte fora de lloc). Temps i espai.

Crec que en moltes coses, qui sap si no en la majoria, i acceptant-me com a artefacte, jo dec pertànyer a aquesta categoria d'oopart. Suposo que la meva passió pel món natural, molt més atractiu als meus ulls que l'artificial del qual només me n'aprofito, em va fer pensar, ja com a adolescent, que m'hagués agradat viure aquells temps on encara hi havia espais per explorar, on podies estar sol dalt de les muntanyes sense haver de fer cues, ni esperar torn per fer una fotografia, o gaudint simplement del paisatge sense càmera. Segurament, també ho he pensat, no viuria tants anys, però potser sí de forma més intensa. De més gran vaig descobrir que d'haver nascut només cinc anys abans hagués viscut els efectes del maig del 68 de molt més a prop, efectes que van trigar a arribar a Catalunya. Una diferència, aquest petit lustre, que marca una frontera ben definida en l'espai literari, ideològic i musical, segons he après en relació al meu germà i alguns amics. Només cinc anys... Es podria dir que com a oopart, sóc un paracronisme, un artefacte del passat que es troba en un temps massa avançat.

Aquests darrers anys, però, he conegut una altra realitat: des del Maresme al Pallars, passant per Les Garrigues, el Montsià i el Baix Montseny, he conegut persones que m'han fet replantejar el meu fora de joc, que em donen a entendre, sense paraules, que he nascut abans de temps, potser una o dues dècades. Gent amb gustos, formes de viure, organitzar-se, compartir i pensar amb els qui em sento molt proper, però que la meva realitat vital i aquest decalatge cronològic em mantenen a distància. En aquest sentit em sento procrònic, com si m'haguessin desplaçat de temps cap al passat.

Sembla que l'actual moda de revaloritzar allò que titllem de vintage hagi arribat també al món de les idees, en aquells paràmetres on m'hi sento còmode, i m'hagi agafat al bell mig. Vull dir que vaig néixer tard per viure i vivenciar en comunitat aquells valors amb els que m'identifico, he estat vivint i visc en un entorn d'apatia amoral, i part d'aquests valors tornen ara, però per a una generació posterior a la que ja no pertanyo. M'imagino aquell personatge que es belluga acompanyat sempre d'un núvol amb pluja al damunt, mentre al seu voltant el sol il·lumina amb força. I no m'hi refereixo amb la tristesa del núvol negre, que jo gaudeixo molt dels dies plujosos! Només m'ho sembla per la imatge que expressa, la d'un outsider.

Fora de joc, fora de temps. No dubto que existeixen coetanis meus amb qui em sentiria a gust i integrat bescanviant i celebrant el món amb ideals compartits. Però aquí també hi juga l'espai. Les opcions que anem prenent ens situen en un o altre lloc del món, en entorns rurals o urbans, fent activitats individuals o grupals, en relacions jerarquitzades o assembleàries, en espais professionals, lúdics o d'aprenentatge... allà on ens sentim o ens creiem sentir còmodes o realitzats, realitats personals sempre canviants, líquides diria Bauman, allà on arrelem sentiments de pertinença que generen vidralls de la nostra identitat. I en aquestes realitats espacials l'atzar, la sort i la contingència, però també la predisposició, l'obertura i l'empatia poden catalitzar la conjunció de persones i idees en espais temporals idèntics. O potser es tracta d'encertar les coordenades d'un univers paral·lel, on la curvatura espai-temps s'ajusti més a la realitat que imaginem.

Només que l'espai és tan gran i el temps tan volàtil...