Hora de recuperar l'ombra

“Sí, tots teníem ombra. Eren amb nosaltres constantment. Però quan vaig arribar a aquesta Ciutat em van prendre l’ombra. –No pots entrar a la Ciutat amb això –va dir el Guarda-. O perds l’ombra, o oblida’t d’entrar. Vaig lliurar l’ombra. El Guarda em tenia dret en un espai obert al costat de la Portalada. El sol de les tres de la tarda fixava la meva ombra fermament al terra. –No et moguis, ara –em va dir el Guarda. Aleshores va treure una navalla i amb molta traça la va manejar entre l’ombra i el terra. L’ombra es va retorçar tot resistint-se. Però va ser inútil. La seva forma fosca es va desprendre perfectament. Separada del cos, era ben poca cosa. Havia perdut la força. (...) Em vaig atansar a l’ombra: -Em sap greu, t’he de deixar, de moment –vaig dir-. No ha estat idea meva. No podia triar. Pots acceptar estar sola una estona? –Una estona? Fins quan? –va preguntar l’ombra.”

D’aquesta manera fantàstica el protagonista de Despietat país de les meravelles i la Fi del Món (Murakami, 1985) entra a la Ciutat de la Fi del Món. Com a Lector de Somnis, la seva funció és anar cada dia a la biblioteca de la Ciutat i, posant les mans sobre els cranis buits i lluents dels unicorns, llegir els somnis vells retinguts. -Sembla com si m’haguessin agafat tots els records del meu antic món quan em van prendre l’ombra, dirà el protagonista en un altre moment. Els unicorns recullen els trossos de ment escampats amb la pèrdua de l’ombra i els absorbeixen. El Lector de Somnis els recupera de nou.

Vaig arribar a Tami fa quaranta dies. Al creuar l’entrada vaig haver de separar-me de la meva ombra. Com a la Ciutat de la Fi del Món, el Guarda em va dir: -Confia en mi. La teva ombra està en bones mans. Li donem tres àpats al dia, i la deixem sortir una vegada al dia per fer exercici. No t’has d’amoïnar per ella.

Havia de deixar espai a la meva ment. Lliure de pensaments em vaig dedicar a llegir somnis. Somnis de gent, de paisatges, d’arbres, d’ocells i d’aigua. Mica en mica s’ha reomplert l’espai. Les noves imatges i els nous pensaments han anat ocupant el lloc que els era reservat. De forma caòtica, però, sense cap mena d’ordre, han entrat i s’han situat on han cregut convenient. I l’espai reservat ha quedat ple a vessar.

Després, amb el temps, em tocarà resituar cada somni. Donar-li el valor que crec que té. Posar-lo més amunt o més avall. Amagar-lo o deixar-lo al descobert. Obrir una mica la porta per fer-lo fora, si cal. M'espera l’ombra, que vaig deixar a l’entrada amb tots els records del meu antic món. Entre els nous i els vells somnis refaré l’espai. Una reorganització complexa entre dos móns paral·lels i separats. Complexa però necessària. Somnis que interaccionaran. Somnis dels quals hauré d’extreure’n la seva força, el seu missatge, per construir el dia. Una tasca feixuga que no em pesa. Em planyeria de no tenir l’oportunitat de fer-la.

Els vells somnis que els unicorns de Tami havien recollit estan instal·lats en la meva ment. Convertit en aprenent de Lector de Somnis només em queda recuperar l’ombra, donar les gràcies, tancar la porta i començar el camí de tornada cap a l’antic món.

* * * * *

M’acosto al Guarda i li demano per la meva ombra. Als dos minuts torna amb ella. Se la veu més prima i una mica més feble però en veure’m fa el pit fort. -És hora de tornar a casa –li dic. Somriu. -Estic preparada. Feia dies que t’esperava-. El Guarda em situa encarat al sol, que tot just comença a enlairar-se. Pren suaument l’ombra, que no es resisteix, i amb la seva destresa habitual l’adhereix als meus peus. Sota la llum de l’albada, l’ombra s’estira, imponent, recuperant per moments l’energia que semblava perduda. Abans de tancar la porta, l’ombra i jo ens girem a la vegada, posem l’últim esguard sobre Tami i ens acomiadem del Guarda.