dimecres, 14 de setembre de 2016

D'aeroports i submissions

He pogut descansar. Estem dins la segona estació de pluges de l'any de Lomé -al nord només n'hi ha una- i els núvols no deixen entrar gaire rajos solars. Fa "caloret" -ella en deu tenir molt més si és que no s'ha quedat glaçada veient la poca cordialitat dels seus amics peperos- però en tot cas gens sofocant. 

El viatge cap a Lomé té aquestes contradiccions dels vols internacionals: per comptes de volar els 4.000 quilòmetres directament cap al sud, el vol va arribar al Charles De Gaulle de París, ara militaritzat, i al cap de sis hores de sortir del Prat tornava a sobrevolar-lo però mirant cap al sud. Entre pitos i flautes arribada a les 22.30 h (hora catalana) a Lomé, 4.000 quilòmetres més de propina i uns 215 kg més de CO2 emesos a l'espai en el meu nom segons consta al meu pla de vols ofert graciosament per Air France.

L'aeroport de Lomé s'ha modernitzat. Ha deixat de ser l'aeroport 'cutre' (es pot ser pobre però digne però aquest era 'cutre') que vaig deixar fa mig any: terra, sostre, parets, rètols, guixetes, controls... tot olora a nou i a xinès. Amb això de la cooperació internacional els deu haver caigut una bona morterada de iuans doncs els kanjis es troben per tot arreu, des de les cintes transportadores d'equipatges, fins als pals metàl.lics que permeten fer les fileres de les cues dels controls -fet impensable fa quatre dies aquí a Lomé. A més, als controls de frontera et fan una fotografia i als residents els escanegen les emprentes dactilars. Fins i tot el metge de bata blanca que controla que no entri ningú amb alguna malaltia aparent -control incrementat des de la darrera epidèmia d'Ebola- es va limitar a, educadament, comprovar que estava vacunat de febre groga. Res a veure amb la rebuda de fa mig any on ens posaven una llanterna als ulls i ens prenien la temperatura a distància, que més semblava l'entrada a un camp de concentració controlada per un veterinari, que la benvinguda al país.

Els que no canvien són els policies del control d'equipatge. Ja m'ho esperava! Quan van veure per l'escàner que duia prismàtics van saltar totes les alarmes (figuradament, que no es va sentir cap sirena no res de semblant). Em van dur a banda i a obrir la motxilla i, d'entrada, em van dir que se'ls quedaven perquè no podia entrar "material militar" al país. No ho entenc. Quan torno cap al Prat d'un viatge a l'estranger mai no m'escanegen la bossa i aquí sí. Au, comença a explicar-li que ets ornitòleg, que treus algun llibre d'ocells perquè se'n faci càrrec que no sóc cap espia i que necessites els prismàtics perquè és la teva eina de treball. (Encara no sé com vaig em van deixar passar el 2013 quan portava també un telescopi amb el seu trípode!). En fi, tot va quedar amb una fanfarronada del poli en qüestió, o això crec. No sé si es tracta d'un "si cola, cola i me'l quedo" o és que realment no el podia entrar i acaba fent de perdonavides. Perquè al final, amb aquests treballadors amb cert poder -diga-li policia, diga-li jefecillo de qualsevol miniagència de Togocel (la Movistar del país)- sempre acabes tenint la sensació de què et miren des del damunt i que t'has d'enretirar sense donar-lis l'esquena, agraint que et permetin seguir el teu camí vital, reverenciant-los amb els braços oberts, l'esquena flexionada cap endavant mantenint sempre la mirada al terra.

I si això em passa a mi, europeu occidental que vinc d'un país on sé que tinc certs drets i que no em poden tractar de qualsevol manera amb impunitat, pots imaginar-te com ho pateixen els togolesos de carrer, els que tota la vida sempre han tingut algú al damunt que no els ha permès exercir la seva pròpia llibertat.

8 comentaris:

  1. Ignasi mira si amb lo del caloret tens a la Rita Barberà per allÍ (ji,ji,ji)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé, no l'he vista... potser s'ha posat de negre...

      Elimina
  2. Veig que només els viatges ja són tota una aventura, però suposo que aquesta no és pas la finalitat...
    Em sembla que la Rita més que "caloret" es deu haver quedat glaçada, quan veu que no li quedarà més remei que tocar el dos!
    Que vagi tot molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això és Àfrica. Per lo bo i per lo dolent, les coses van a un altre ritme i funcionen ben diferent. No deixa de ser "aventura" als nostres ulls, però aquí la gent està força acostumada i potser fins i tot conformada... abraçada

      Elimina
  3. Crec que en cada viatge t’hauries de superar e intentar passar cada vegada més material sospitós. En la propera no se, porta un equip de visió nocturna i digues que es per observar mussols, en tenen a Togo? Sinó digues ratpenats, que ja se que no són ocells, però volen i ja fan el fet, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho sé. El 2013 vaig passar un telescopi i no em van posar problemes. Deu ser que ara estan força més sensibles. Ja pensarem què passar per al proper viatge!

      Elimina
  4. A mi en un lloc així em cosirien a trets. No sé si tindria la paciència i el saboir faire necessari per a donar-li la volta al tema i no engegar-los directament a la merda, insultar-los i plantar-los cara. S'ha de ser d'una pasta especial per a tractar amb aquests individus corruptes i altres herbes.
    Que tinguis una bona estada que seguiré fil per randa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé molt bé de quina pasta estic fet jo... hehehe. No estic pas molt bregat a moure'm per aquests països. Intento veure com actua la gent i reaccionar fins els límits que considero normals pel país. En fi, només ho intento, no sempre m'ensurto. Gràcies pels comentaris!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras