dimarts, 11 d’octubre del 2016

Sobre l'ànim i les seves connexions

Tinc la percepció, gairebé la seguretat, que de vegades ens ofeguem en gots d'aigua. Almenys jo. Diu el psicòleg Rafael Santandreu al seu llibre L'art de no amargar-se la vida que ho fem massa sovint i que ens costa molt relativitzar les coses. Explica que als seus pacients els demana que s'imaginin algunes de les pitjors situacions que poden patir com ara perdre la feina, que els deixi la parella o que perdin la casa. I els fa veure que malgrat els passi alguna d'aquestes coses, o diverses d'elles alhora, no es moriran d'això i, fins i tot, que poden sentir-se útils en la nova situació i ser feliços. D'alguna manera ens ve a dir que tot està en com percebem les coses, les entomem i som capaços de relativitzar-les per donar-lis el valor que realment tenen.

Aquest començament em serveix d'introducció per comentar-te una petita anècdota, estúpida en la distància, que he patit aquí, a Tami. Dic patir perquè en realitat ho he viscut d'aquesta manera.

Com ja deus saber, si has llegit entrades anteriors, aquí a Tami tinc molts problemes de connexions. No hi ha wifi, no arriba cap tipus de cable i molt poquetes ones. Per més inri, l'estació plujosa, que és la que vivim ara tot i que ja s'acaba, és pitjor per la recepció de senyals que la seca. O sigui que encara tinc pitjors connexions que en anteriors viatges que ja eren defectuoses de per si. El que vaig fer va ser comprar-me una tarja sim togolesa amb un forfait de 2 Gb de connexió que em va costar 5.000 francs CFA, al canvi una mica menys de 8 euros. Així, si hi ha xarxa puc connectar-me a internet i, utilitzant el mòbil com a router puc, teòricament, connectar l'ordinador. Després de dues setmanes he gastat al voltant de 300 Mb i marxaré de Togo amb la tarja amb força saldo encara. No és que no em vulgui connectar més, és que no puc, perquè no hi ha suficient connexió. Fins i tot dificultats per obrir la versió per connexions lentes del gmail! Ja no parlem de contestar missatges al bloc o de visitar el teu!

Però mira, com a mínim el whatsapp em funciona. Menys mal perquè és l'única manera de comunicar-me que tinc amb el món exterior! I sobre tot amb la Cristina i els nens! Saber com els va els primers dies d'escola, de bàsquet, de volei, de feina, la casa, la família, els amics... i ells de mi. Quan saps que els altres estan bé te'n vas a dormir més tranquil, i el whatsapp o el hangout et permeten mantenir aquest lligam força en directe. 

La setmana passada, a mitja tarda, estava whatsappejant amb la Cristina, i a mitja conversa em vaig adonar que els meus missatges no s'enviaven. Però els seus sí que els rebia. I clar, al cap d'una estona eren del pal “no em dius res?” “eo?” i dues hores més tard “què et passa res que no em dius res?”. Vaig provar amb el correu electrònic però exactament el mateix: en rebia però no en podia enviar. Pensant que a l’altre costat es respirava certa angoixa vaig acabar fent una trucada telefònica (d'aquestes en faig poquetes, moooolt poquetes) en plan “tranqui, estic bé, només són males connexions, rebo però no puc enviar”. Al vespre, comentant amb els meus companys de Tami vaig veure que no tenien molt bones connexions però que, com a mínim, als seus mòbils el whatsapp els funcionava sense problemes i el meu, després d'haver-lo reiniciat un bon grapat de vegades, seguia fent el ronso. El meu mòbil, d'aquests de regal, està pendent de jubilació des de fa molt temps i suposo que quan pagues per un mòbil tens dret a millors prestacions que les del meu. Vaig estar callat durant el sopar. Ensopit i amb poques ganes de fer gresca.

Me'n vaig anar a dormir pensant que a l'endemà, quan connectés el mòbil, tot funcionaria normal, com sempre. No tenia ganes d'angoixar-me. Em vaig recordar del Santandreu i em vaig dir: total què? en el pitjor dels casos, el telèfon està espatllat i no podré comunicar-me amb ells durant les dues properes setmanes, tampoc no és tan greu, no? (silenci) Joder! No serà greu per a tu però com puc estar així, incomunicat amb la meva família? (pausa). Vaig fer un exercici de relaxació i em vaig quedar adormit pensant que si el telèfon no funcionava bé l'endemà doncs que no passava res, que seguiria respirant, menjant i protegint-me del sol i la pluja sota sostre. 

L'endemà vaig engegar el mòbil. Vaig creuar els dits. Però el whatsapp i el correu seguien sense funcionar. No em vaig fer mala sang. Què hi farem! Hauré d'aprendre a viure amb això aquests dies i ja està. No és res greu, em repetia. Crec que me'n vaig convèncer. Vaig començar a fer el meu transecte de seguiment d'ocells, atent al meu entorn i intentant treure'm del damunt el pensament del mòbil. Però no em trobava bé. Em notava cansat, pesat, amb cert malestar, mal de panxa, i aquests maleïts pensaments negatius que intentaven recuperar les seves posicions dins el meu cap. Així van passar tres hores. 

De sobte el meu mòbil va començar a fer soroll d'entrada de missatges. El primer, de la Cris, em deia “Ei, m'acaben d'entrar tots els teus missatges de cop!”. Vaig escriure-li immediatament i, flops, una ralleta que em diu que el missatge s'ha enviat... dues! L'ha rebut i... sí, blau, l'ha obert i... escrivint... escrivint... flop! missatge de resposta. Tornava a funcionar. Vaig comprovar que els missatges de correu que tenia a la safata de sortida també havien sortit! Estava connectat de nou al món!

Era migdia, l'hora de més calor. De retorn cap a l'habitació, on m'esperava una dutxa fresqueta, em sentia lleuger, sense malestar ni res. Se m'havia passat el mal de panxa i tenia molta gana de menjar. En aquell moment vaig ser plenament conscient, i ho dic amb vergonya pròpia, que el meu cos responia al meu estat d'ànim i que aquest havia estat ben connectat, mai millor dit, a les males connexions cibernètiques togoleses. Em va fer ràbia saber-me tan atrapat per coses que no deixen de ser materials i que, al cap i a la fi, no les teníem vint anys enrere, però de les quals ens n'hem fet eternament dependents. Almenys jo.


* * * * *

Expliquen de Sòcrates que li agradava passejar-se pels mercats per veure de quantes coses era capaç de renunciar, i en el pensament budista es recull que la riquesa de l'home no està en la seva capacitat d'acumular béns sinó en la de desprendre's d'ells.

13 comentaris:

  1. Segur que tots els que et llegim entendrem perfectament aquesta dependència. I molt probablement, pensarem que ens equivoquem en deixar-nos-hi atrapar. I sí tens raó. No caldria.

    Però és una qüestió d'expectatives. Des del meu punt de vista i des de la meva manera de ser, l'exercici de Sòcrates em sembla fàcil. Jo també sóc capaç de renunciar a moltes coses, perquè vull. No sóc especialment acumuladora de res (perdó, de llibres sí, però cada cop menys, els comparteixo, els dono, els llegeixo en préstec) i no m'enllamineixo fàcilment d'objectes. Però la comunicació amb les persones que t'importen és diferent. Si l'expectativa és "no hi ha comunicació" et fas a la idea i ho portem millor. Ara si l'expectativa és "tenim watsap" encara que sigui amb més o menys dificultats frustra de valent no tenir-ne.

    Evidentment que en a Rafel Santandreu té raó!! Que tot depèn de la nostra actitud, però uns frstració s'ha de vèncer i necessita un temps. No tot és automàtic.

    Possiblement si algú t'hagués dit que ja no tornaries a tenir watsap en tots els dies per una raó vàlida, un cop tranquil·litzats els de l'altre costat per telefon, per a tu tot hagués tornat al seu lloc.

    Si no haguessis pogut tranquil·litzat la família, tornar al teu lloc i estar tranquil, hagués costat més i potser s'ha de ser Sant (o Santandreu) per aconseguir estar tranquil...

    En fi... reflexions... una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Carme, gràcies per dir-hi la teva! A mi lo de Sòcrates no em sembla fàcil. Penso en molts nens i adolescents que practiquen el veuen-volen-tenen propiciat pel nostre model consumista que et diu que et presenta moltes coses innecessàries i supèrflues com a imprescindibles. I penso en molts adults que, seguint el mateix criteri, segueixen comportant-se com a nens malgrat hagin crescut en edat...

      Però dit això estic d'acord amb tu que hi ha un tema d'expectatives que es creen i que es poden frustrar si no hi són. I en el meu cas, saber que tenia whatsapp i després veure com fallava em va generar aquesta frustració.

      Jo amb això dels llibres em passa com amb els porros... Que rulen! Que passin de mans, que segueixin el seu camí vital, sí és que se'n pot dir així, que siguin aprofitats per altres! També és cert que així he perdut algun llibre pel camí però també que he aconseguit traspassar sentiments i sensacions a altres.

      En fi... com tu dius: reflexions. Una abraçada també per a tu!

      Elimina
  2. La dependència mai ha estat bona. Quan erem joves i no hi havien mòvils, tots quedavem i ens trobavem en el bar, a la plaça, al mig de Barcelona... on sigui et trobaves fent ús només d'una trucada d'un fixe o d'una quedada durant la conversa del mateix dia amb la persona o persones concretes que volies veure més tard.
    Actualment veig molt difícil que la gent quedi una setmana per l'altra sense la tecnologia per el mig i comprovant cada hora els missatges per un possible canvi de plans.
    Bé, un plaer serà tornar-te a veure per aquestes latituts!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies tocaio pels teus desitjos! Jo crec que s'ha de fer una distinció entre l'ús i l'abús quan es parla de les tecnologies. És cert que són eines importants, imprescindibles en certs casos, i que la nostra societat empeny amb força en aquest món tecnològic i no només per qüestions comercials. Per això s'ha de conèixer i se n'ha de ser partícip del seu ús. Però després està en com l'utilitzem a la vida quotidiana, estès entre la gent, normalment per qüestions ara sí més comercials que no tant per facilitar-nos la vida, tot i que es vengui com a tal. No tenim educació de com utilitzar-les, com ja vaig comentar amb el tema del Pokemon Go, i aquest abús és el que acaba generant certes dependències: comprovar cada minut si ens han mirat al facebook, si m'han contestat tal whatsapp o simplement si existeixo per als altres, la qual cosa sembla que amaga algun problema psicosocial una mica més greu...

      Ja sóc per Gualba, així que ens veiem aviat!

      Elimina
  3. És veritat, sovint ens ofeguem en un got d'aigua, els consells d'aquest senyor em semblen molt ideals , però poc reals...Trobo curiós que comentis que perquè no et funciona bé el mòbil estàs desconnectat del món...
    Trobo una mica trist quec depenguem d'aquesta manera de les noves tecnologies, perquè ens hem fet imprescindibles moltes coses que no ho són en absolut, potser ens fan la vida més fàcil però, res més...
    És nota que Sòcrates era tot un savi!!!
    Bon vespre, Ignasi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Roser pels comentaris. Ja li deia a l'ignasitarantino que hi ha un problema d'ús i d'abús de les tecnologies.

      Tens raó que l'expressió sobre estar "connectat al món" que he utilitzat al text no deu ser la més escaient. Era una simplificació total. Aquest connectat al món el referia al que hi ha fora de Tami, connectat amb la meva família que es troben a 4000 km de distància. Però és clar, realment estic connectat també amb el món de Tami, amb aquesta terra, la seva gent, les seves llums i olors. Connectat amb el món.

      Elimina
  4. Osti Ignasi quin totxo! D’acord, vaig a llegir-lo...

    La teva dependència del mòbil la trobo justificable en aquest cas, estàs a l’altra punta del mon lluny de tot el que es la teva vida, es normal que si el teu únic punt de connexió amb la teva vida real falla et posis nerviós, la teva dependència no ha estat amb el whatsApp o el mòbil, lo teu era dependència amb la teva família, a més, va ser de cop, sense saber-ho tu ni saber ells aquest tall de comunicació. El que no es justificable ni directament saludable es la dependència que té alguna gent a absolutament tota hora d’aquesta tecnologia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord amb el que dius sobre de què tenia dependència. Sí, suposo que era de la meva família i no del mòbil en sí. Però realment la tecnologia s'imposa com a instrument de connexió (en aquest cas entre jo i el "món real" com tu li dius) fins el punt, i això em sembla més preocupant, que arribo a somatitzar la seva manca (o la manca de comunicació) en forma de malestar general, mal de panxa...

      Elimina
  5. si el mòbil el feia el ronso ..entenc perfectament el teu amoïnament....a casa no t'hauries preocupat gens segur per que tindries altres molts i més variats mitjans per comunicar-te amb els teus , fins i tot en persona és clar....depèn de les circumstàncies en les que ens trobem ens sentim d'una manera o una altra .....al final tot va anar bé .....

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que li deia al Pons... em va preocupar arribar a somatitzar en forma de malestar físic. Suposo que és un tema de no anar preparat. Vull dir que si hagués sabut que no tindria connexions abans d'anar doncs ho hauria assumit més fàcilment.

      Elimina
  6. Entenc perfectament el sentiment de sentir-se desconnectat del món perquè siguem més o menys addictes a les tecnologies és innegable que ens governen i fins i tot ens canvien "los usos y costumbres". Abans era més difícil quedar i també desquedar. Ara amb la immediatesa i la pluralitat, és tan fàcil muntar una trobada com desmuntar-la, precisament perquè abans com que a vegades no podies fer arribar de cap manera que t'anava malament anar-hi, per no deixar penjada a la persona, feies l'esforç i hi anaves però ara, tot és tant fàcil com prémer un botó i ja ho has dit. És funciona així, ens agradi o no. I si no som nosaltres, són els altres, però això passa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sóc un punt nostàlgic, però no em neguis que no era xulo bellugar-se sense haver de dependre del ditxós aparatet...

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras