dimecres, 16 de setembre del 2015

Evidències poc evidents

Impression, soleil levant (Claude Monet)
Un dia fred d'hivern de fa una colla d'anys, la primera albada em va trobar creuant el pont del tren d'Hospitalet camí del barri de Pubilla Cases, on donava classes de ciències. Al mig del pont vaig mirar a l'horitzó i vaig veure com naixia el dia amb un sol ben rodó i vermell. Il·lús o il·lusionat em vaig aturar per rebre aquelles primeres glopades de calor. I vaig caure del cavall! En aquell moment se'm va fer present aquella evidència racional de ser un insignificant -per petit- ésser viu, de peu a la superfície d'un planeta d'aigua i roca que estava intentant escalfar-se amb la calor que arribava d'un estel de mitjana edat, a l'entorn del que girava a 150.000 milions de quilòmetres de distància. Tants anys estudiant-ho i explicant-ho i aquell dia en vaig prendre consciència vital! 

Riera de Gualba, de camí a l'escola
Aquest migdia he acompanyat els meus fills a l'escola després de dinar. Avui, un dia ventós, estava especialment bonic el camí de la riera, on els plataners van desprenent-se de les fulles un cop que aquestes han acabat la seva missió de captar energia i produir aliment. Una ventada que em convida a pensar en l'arribada imminent de la tardor, tot i que la calor de les darreres hores s'esforci a desmentir-ho. Un dels jocs que repetim en aquesta època, tot caminant ràpidament cap a l'escola, és intentar agafar les fulles abans que no arribin a terra. De sobte, l'Aran entra en els meus pensaments i em diu: "M'agrada veure com cauen les fulles dels arbres". Ho entenc perquè és el mateix que em passa a mi. Però la seva reflexió va més enllà. "Saps que aquestes fulles que cauen és el primer cop que toquen terra? S'han passat tota la seva vida dalt dels arbres, ben lluny del sòl i ara hi arriben per primera vegada". És una evidència, però em sembla que mai no n'havia estat conscient. I ell m'ho ha fet veure.

 És aquest pas de la raó a la percepció el que em manté sorprès de la quantitat de vegades que aconseguim entendre vitalment allò que el coneixement ens descriu en el pla teòric. Són aquests petits fets, encara que no tan petits pel que amaguen, els que fan que de cop incorporem de manera integral la vida en majúscula en la nostra, més minúscula. Són aquests moments de presa de consciència pels que val la pena viure aprenent del que ens envolta. O així ho visc jo.  

16 comentaris:

  1. novesflors16 de setembre del 2015, a les 20:48

    Prendre consciència del que és evident ens fa gaudir més les petites coses. Preciós quadre, aquest sol naixent de Monet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ignasi23 de setembre del 2015, a les 9:35

      Gràcies novesflors. Ja he dit molts cops que no hi entenc ni un borrall de poesia ni de pintura però aquest és un dels meus quadres preferits. Suposo que m'entra pels sentits i m'arriba molt endins.

      Elimina
  2. Carme Rosanas16 de setembre del 2015, a les 21:34

    Crec que a molta gent ens passa això. De cop allò que has vist sempre ho vius d'una altra manera, ho veus amb uns altres ulls i en tens una percepció diferent i més intensa. Ès un privilegi poder viure. Aquests moments.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ignasi23 de setembre del 2015, a les 9:38

      Totalment d'acord amb què això és un privilegi. Estic d'acord amb tu que a molta gent li passa, però tinc la sensació que n'hi ha molta més que passa pel món tan escopetejada que no veu o no es pren el temps perquè aquests moments li passin pel davant i els gaudeixi. Gràcies, Carme.

      Elimina
  3. Pons17 de setembre del 2015, a les 8:26

    Que fort, acabo de prendre consciència que es la primera vegada que comento en aquest post! Es un fet irrepetible que no podrà a tornar a passar mai més!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ignasi23 de setembre del 2015, a les 9:40

      Cert, cada acció que fem és irrepetible perquè el moment i les circumstàncies mai no es repeteixen de la mateixa manera. No et preocupis, faré algun post més perquè hi puguis dir la teva.

      Elimina
  4. Sergi17 de setembre del 2015, a les 15:15

    Són reflexions que només una criatura pot fer. Quan creixem, pensem en altres coses, diferents, més urgents, i segurament menys importants. Per això la visió innocent i naïf d'un infant ens meravella tant. Ells poden arribar al lloc que nosaltres vam deixar enrere fa molt temps i ja no recordem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ignasi23 de setembre del 2015, a les 9:43

      No sé si m'has tractat de criatura... però ja m'està bé! La segona reflexió és del meu fill però la primera és meva. Suposo que ens passa que quan creixem anem massa atrafegats amb altres històries i ens falta afavorir els moments perquè aquestes reflexions -aquestes caigudes del cavall- apareguin davant nostre amb tot el seu realisme. Però ja ho diuen els evangelis que si no ens fem com a nens no entrarem al regne del cel! ;-)

      Elimina
  5. M. Roser17 de setembre del 2015, a les 19:37

    M'encanta aquest post, el trobo molt poètic, jo el signaria...Tens raó realment prenem consciència de les coses quan les vivim, per més que en sabem la teoria...Ai, el plaer de les petites coses! I la natura ens en regala tantes...Penso que les podem veure així i gaudir-ne, tant ara que som grans( uns més que altres) com quan érem infants!
    Bon vespre pre-tardoral, Ignasi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ignasi23 de setembre del 2015, a les 9:45

      Gràcies Roser per la teva generositat! Ens toca fer de nens per viure plenament les petites coses com si fossin les més importants. I és que finalment potser és així.

      Elimina
  6. Teresa Duch18 de setembre del 2015, a les 13:05

    Que bonic, Ignasi, aquest combinat de poesia, ciència - li puc dir ciència? - i reflexió.
    És ben veritat que a mesura que creixem deixem de descobrir i mirem sense veure-hi. A vegades necessitem els ulls d'un nen - quin nom més bonic, Aran - per fer-nos despertar de la letargia. I tant de bo, això fos suficient i no hi caiguéssim més! se'n treu més profit de la vida si aprens a mirar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ignasi23 de setembre del 2015, a les 9:51

      Gràcies Teresa, sempre tan generosa amb mi. Aquest cap de setmana he estat al Delta Birding Festival i vaig assistir a un taller sobre cants d'ocells. La conductora del taller, l'Eloisa Matheu, ens feia entendre que passem per la vida sense saber escoltar, una mancança que -dic jo- s'afegeix al no saber mirar. No sabem mirar, no sabem escoltar... al final ens podem passar la vida sense caminant sense fita clara sense captar la pròpia vida que ens passa pel costat. Una mica com es cita de John Lennon: "la vida és allò que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans".

      Elimina
  7. Glo.Bos.blog18 de setembre del 2015, a les 23:55

    Bonica reflexió, vivim seguint una inèrcia, deixant-nos portar, alguna vegada prenem consciencia de nosaltres mateixos i del que ens rodeja i aleshores veiem les coses com si les acabéssim de descobrir.
    Són moments que deixen petja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ignasi23 de setembre del 2015, a les 9:53

      Tens raó, Glòria. Són moments que deixen petja. Aquest moment del sol com a estrella que ens escalfa el recordo perfectament i són moltes les vegades que em retorna aquella sensació, gairebé percebo la seva tímida escalfor.

      Elimina
  8. Ada20 de setembre del 2015, a les 17:00

    És que ténen unes idees molt originals, són genials! Em sembla que tens un poeta a casa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ignasi23 de setembre del 2015, a les 9:54

      Hahaha, és possible. Un diamant brut que caldrà anar polint! Salut, Ada!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...